Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

“Segurament Rubianes diria coses punyents de la situació catalana”

Entrevista a Joan Lluís Bozzo, director de Dagoll Dagom. Publica ‘Pepe i jo’ (Ed. Pòrtic)

D’AMIC A AMIC
Pepe i jo (Ed. Pòrtic) és la memòria d’una amistat compartida entre dos grans actors de l’escena teatral catalana, Pepe Rubianes i Joan Lluís Bozzo (Barcelona, 1953). Dues personalitats molt diferents, però que juntes configuraven un tàndem perfecte a la companyia Dagoll Dagom, on acumulen tres dècades d’experiències. Nou anys després de la mort de Rubianes, Bozzo recorda en aquest llibre el caràcter irreverent de l’humorista galaico-català, el seu talent i els centenars d’aventures escèniques i personals que van viure. Actualment, Bozzo està preparant amb Dagoll Dagom l’obra de Shakespeare Pericles, que no s’ha representat mai a Catalunya.

Per què decideix publicar el llibre vuit anys i mig després de la mort de Rubianes?

Vaig passar per un període en què quan recordava en Pepe veia les imatges de la malaltia i la mort. M’he adonat que hi ha un període de dol i que passa un temps fins que no tornen les bones sensacions. Com que no volia escriure des de la tristesa, quan vaig notar que el record també podia ser divertit i joiós em vaig posar a escriure aquest llibre.
Coneixia molt bé en Pepe, però no n’ha volgut escriure una biografia.
No em sento dotat per generar biografies. Aquest és el tercer llibre que publico i tots encaixen dins la literatura del jo, és a dir, agafen la vida pròpia per crear i rememorar amb tota la capacitat de falsificar que té la memòria. És la meva percepció.
Ell escrivia molt, però publicava molt poc. Què en diria, d’aquest llibre?
Potser es posava a plorar, a riure o potser me’l tirava pel cap. És molt complicat saber-ho perquè en Pepe era una persona molt contradictòria i enormement impulsiva. De fet, havia pagat molt cara la impulsivitat, entesa com el parlar sense filtrar.
Tampoc se sap què en diria, de la situació catalana d’aquest moment…
Probablement diria coses molt divertides i punyents, però jo només puc dir el que ell deia fins al moment que va desaparèixer. Era una persona que se sentia molt més propera a l’independentisme que a l’Espanya neofeixista del PP, però han passat vuit anys i mig i potser els seus pensaments haurien canviat.
Com es van conèixer?
Jo era un adolescent, tenia 16 anys. Un dia vaig anar a tocar la guitarra en un recital de poemes que feien a Econòmiques i després vam anar a una festa al carrer Ganduxer on vaig quedar molt parat amb l’ambient liberal que hi havia. Un d’ells va fer La Pasión de Jesucristo, un encadenat d’acudits sobre la passió, que feia molt riure.
I aquell era en Pepe…
Sí. Però no ens en vam adonar fins al cap de 10 anys, quan tots dos ja treballàvem a Dagoll Dagom. Durant la celebració d’un aniversari una actriu va dir: “Va, Pepe, fes la Pasión”. Sí, érem amics sense ser conscients que ens havíem conegut molt abans.
Tenia el títol de millor amic?
Sí. Ell tenia molts amics, però crec que jo també tindria el títol d’un dels seus millors amics. En Pepe era una persona que cultivava molt les amistats. Mai et faltava la seva trucada: “Va, anem a sopar” o “Per què no vens amb mi de viatge?”. Sempre estimulava l’amistat, mentre que jo en aquest sentit era més mandrós.
Els bons amics també es barallen, no?
I tant! Vam tenir empipades molt grosses. La més forta va ser quan havíem de fer un programa de televisió, se’n va anar a Kenya i no va tenir el valor de trucar-me per dir-me que no vindria a fer-lo. Em vaig emprenyar molt i vam estaar cinc mesos sense parlar-nos. Però quan va tornar, vam sopar i tot tornava a estar bé.
Ho feia sovint això de deixar projectes a mitges?
Tots els que som amics seus en podríem explicar un sac. Hi havia vegades que s’hi posava molt obsessivament i d’altres que feia desercions molt sonades. Quan una cosa no li venia de gust, feia un fugida per la tangent sense donar massa explicacions. Ell sempre deia: “Se me cruza la vena”.
Una rubianada
Exactament.
Ell era el pallasso esbojarrat i vostè el seriós. Com es complementaven tan bé a Dagoll Dagom?
Jo era el que posava el filtre. “Però què dius, Pepe? Quina barbaritat!”. En aquest programa de televisió que no es va arribar a fer mai, la meva feina era la de l’home que es posava les mans al cap davant les bestieses que ell deia. Sempre jugàvem amb aquesta dicotomia. A la vida real també, ja que jo sempre he estat més filtrat, menys impulsiu i més cerebral.
En Pepe gaudia d’una connexió privilegiada amb el públic?
Sí, és un do que ell tenia. Es posava la gent a la butxaca i els podia tenir molta estona atents. A vegades, quan jo actuava, ell feia un parèntesi i començava a explicar coses que no estaven ni guionades perquè era impossible assajar aquelles intervencions.
Al llibre parla de les viudes de Pepe. Qui forma part d’aquest grup?
En Pep Molina, en Joan Manuel Serrat, en Joan Gràcia, la Maria Rosales, en Manuel Fuentes, la Lucela… Fem sopars de tant en tant, però el més meritori que hem fet és aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona posi el nom de Pepe Rubianes a un carrer molt assenyalat de la Barceloneta, el que fins ara era l’Almirall Cervera.
La malaltia us va deixar algun projecte conjunt al tinter?
Directament al tinter, no. Però em penedeixo molt de no haver anat a Etiòpia a ajudar-lo amb el darrer espectacle que va presentar, La sonrisa etíope. Ell volia que anés a Addis Abeba durant tres o quatre mesos, però a mi no em venia de gust anar tan lluny a fer un espectacle que es podia fer al saló de casa. Ara tinc moltes sospites que durant aquest procés ell ja estava malalt. Hauria estat bé acompanyar-lo.
Va ser difícil encaixar la notícia de la malaltia?
Molt. Primer em va dir que li havien fet unes proves, però que tot havia sortit bé. I no era veritat. Això ho preguntes a tots els amics de les viudes i tothom t’explica una versió diferent. A uns altres els ho va confessar estampant un paquet de tabac contra la paret.
“Fan falta mil Pepe Rubianes perquè un país sigui intel·lectualment sa”, deia Jair Domínguez. Hi està d’acord?
Sí, perquè actualment no n’hi ha ni un. No li agradava gens que se l’etiquetés d’humorista ni de monologuista, ell era un actor que explicava històries inventades. Ara hi ha molts humoristes i molt bons, però una personalitat que recordi la d’en Pepe no hi és ni de lluny.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fer un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per a fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.