Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

“Si estàs disposat a fer un esforç, res no et donarà tant com un poema”

Joan Margarit (Sanaüja, 1938) és sens dubte el poeta viu més llegit de la literatura catalana. Fa poc acaba de publicar “Des d’on tornar a estimar”, una serena reflexió vital des de la senectud, on torna a demostrar que la qualitat literària no està renyida amb la capacitat d’arribar al lector.

  • El 9 Nou
  • 23/02/2015 | 17:17

– En un dels poemes diu: “Ara, saben que és seca i aspra / la vida em resulta més amable”. És així com al veu, en aquest moment?
– Sí, i cada vegada més. Quan és més fluixa és a la joventtut, aquesta sensació. Després vas aprenent que si alguna cosa té interès, no ja com a artista o poeta sinó com a persona que viu, és distingir allò que és veritat d’allò que és mentida.
– I com se sap, això?
– La veritat, ningú no sap què és. Però tothom sap si se n’allunya o s’hi acosta. Ho notes… és com un alè al clatell o un ventet de cara. Hi ha qui diu que una de les missions de la poesia és trobar la veritat on sembla que no n’hi hagi. I a mesura que et vas desbrossant, que la cosa és més seca i més aspra, ets més feliç.
– “Des d`on tornar a estimar…” vol dir que anem perdent aquesta capacitat, i necessitem retrobar-la?
– Encara que no la perdis… estimar és un lloc que va canviant de posició, d’aspecte, d’intensitat… canvia constantment. En l’estimació o l’amor no pots estar mai quiet, pensar que ja ho has resolt i no tornar-ne parlar. La vida és no perdre de vista aquest lloc, i si el perds, intentar recuperar-lo.
– Perquè estimar és el més important que podem fer?
– És el que ens diferencia i ens defensa, la capacitat d’estimar. I que recull tots els sentiments annexes a això que en diem amor: compassió, bondat…
– Costa molt, trobar llocs des d’on estimar? És més fàcil fer-ho a la maduresa que a de la joventut?
– Li contestaré una cosa: si ets ruc de jove, encara ho ets més de gran (riu). L’experiència no absol ningú. Ser millor persona és una qüestió d’esforç. I la cultura és això. No és un ornament, com aquell qui porta una corbata, és el que tenim per defensar la nostra condició humana. Cultura que involucra lletres, ciències i arts.
– Infància i vellesa són els dos moments sincers de l’existència? “Si vull trobar el que sóc / només ho puc fer en dos llocs. / la infància i ara que sóc vell…”
– Entremig és un “lio”, ve a dir el poema! La infantesa és com un ordinador capaç de milions de gigues on comencen a entrar-hi dades. Té la puresa del buit. Durant la vida, això s’embolica, però amb aquella puresa ja no ho tornaràs a trobar fins la senectud, en la qual l’ésser humà també es desprèn dels records que no li interessen.
– Memòria selectiva…
– De cop, et trobes vell i penses: de tot aquest lio d’entremig, què recordo? Doncs potser cabria en un vídeo d’un parell d’hores. Han passat un munt d’anys i recordo poc… i et preguntes per què has perdut uns determinats records i no uns altres. No és aleatori! Ets tu que et vas construint una persona.
– Hi ha una serenor (o indiferència) davant del fet de la mort? Al poema on recorda novament la seva filla: “Faig les paus amb la fosca / perquè des que tu hi ets / també és casa”.
– La mort fa por de veritat al jove. Al cos jove no li pots que es pot morir demà, hi ha una reacció visceral, i lògica, perquè necessita fer la vida. La persona gran no té por a la mort. En una persona de més de 90 anys he vist de tots, menys por a la mort. Al sofriment, o a la pèrdua de memòria, sí.
– Utilitza molt la metàfora del tren parlant de la vida. El tren corre, i no s’atura…
– Mires les oliveres per la finestreta, i van passant. De sobte n’hi ha unes que no són diferents, però t’hi pares i les segueixes amb la mirada fins que es perden. T’acceleren els batecs del cor. Què passa? És un lloc que tu tenies dins i l’has reconegut, un lloc des d’on estimar. I no serveix de res baixar del tren i intentar buscar-lo. La poesia és això: una recerca de què hi ha darrere de les coses… d’un tren, d’un vent, d’una olivera.
– Dedica un poema, “Fantasma republicà a la Rambla”, a un comandant republicà que va salvar la vida al seu pare. Per què?
– Quan va començar la Guerra Civil, el meu pare es va amagar, a les golfes de casa. Això passa a Sanahuja, a la Segarra… i apareix un seu company d’estudis, comandant d’una unitat acantonada a Torà. Parla amb la meva àvia, i li diu: “Sé que tu saps on és. digues-li que el millor que pot fer és incorporar-se a la meva unitat”. El meu pare ho va fer… si no, l’haurien acabat afusellant. Al cap de molt poc, van tornar a venir a casa el meu pare, el comandant i el metge de la unitat… per ajudar-me a néixer! En el poema, m’imagino aquest personatge a la Rambla actual, plena de turistes. Un riu… igual que l’Ebre, que llavors s’enduia els cadàvers de la guerra. Moltes coses no les hem resoltes encara.
– El poema que dedica a la ciutat de Barcelona sembla que l’hagi escrit pensant en el que hem vist aquests dies, la “Ciutat morta”. És molt crític amb la seva ciutat?
– Una altra de les missions de la poesia és copsar coses que estiguin passant… La relació amb la pròpia ciutat sempre és d’amor i odi. Però hi ha moments en què és més important parlar-ne. El poema és dur, però no tot és desfavorable: comença enyorant uns personatges ciutadans que eren els burgesos cultes, els obrers que sabien poemes de memòria a més de l’ofici… Una ciutat que mostra generositat, que ha posat el cementiri al millor lloc, a Montjuïc, de cara al mar. I aquesta ciutat, el que ha fet és vendre’s. Està “fent de puta”, com diu al final. La meva relació amb Barcelona és intensa, i per tant no pot estar basada en la mentida.
– Pensa en el seu admiratt Maragall, quan parla de Barcelona?
– Ho vaig dir en un poema, al llibre anterior. Sap que quan es feia una casa, abans, es deixaven unes pedres sobresortint cap al solar veí? Era perquè quan s’edifiqués, la casa nova es pogués agafat a la casa ja feta. Maragall és un poeta que ens deixa un lloc per afermar-nos i ser més estables. Quina llàstima que va morir tan jove, i sense saber què hauria escrit sobre la senectud.
– Martí i Pol també era un dels seus referents?
– Gairebé tots els meus viatges a Osona, durant un temps, eren per veure’l. Me’n vaig despedir a l’hospital de Vic. El traslladaven a Barcelona, i ja no podia parlar. La mirada que em va fer llavors… una mirada d’adéu. Va ser emocionant, penso que alguna vegada n’he de fer un poema.
– Al final, hi ha un epíleg parlant de què es per a vostè la poesia i com la rebem els lectors. Ho crèieu necessari?
– Sempre he estat un defensor del lector enfront del poeta, per dir-ho d’una manera ràpida. Hi ha una sensació establerta de què el lector de poesia ha d’estar molt preparat, i que cal un nivell… això és una animalada, un argument esgrimit pels mals poetes. Qualsevol persona capaç de llegir un diari, pot llegir un poema. Ara bé, el poema costa una mica més d’esforç de llegir, que el diari perquè dóna més… i aquí no es regala res. Si estàs disposat a fer un esforç, res no et donarà tant com un poema. I no s’ha de llegir una vegada sinó moltes, i trobar-hi coses. Si entres en un poema i en surts igual, o no l’has llegit bé o bé el poema és dolent. Si et passa dues o tres vegades, és que el poema és dolent.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fer un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per a fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.