Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

“Som a l’època de la judicialització de tot, inclòs el sentit de l’humor”

Entrevista a Juan Pablo Villalobos, escriptor i premi Herralde de novel·la el 2016

  • El 9 Nou
  • 08/10/2017 | 9:11
  • Vic
  • 0

Per vostè, la literatura era un hobby, en principi?
Jo vaig arribar tard a la literatura, a la literatura seriosa. Escrivia des de jove, des dels 13 anys, quan vaig fer els meus primers poemes i contes, però en aquella època no ho veia seriosament. De fet, a l’hora de decidir quina carrera

Vaig optar per Administració i Màrqueting i vaig treballar un temps en aquests temes. Amb 25 anys, em vaig adonar que això no em faria feliç…

estudiava, vaig optar per Administració i Màrqueting i vaig treballar un temps en aquests temes. Amb 25 anys, em vaig adonar que això no em faria feliç… al contrari, m’estava fent força infeliç, i vaig decidir tornar a la universitat per estudiar literatura, i després per fer un doctorat en teoria literària.

Aquest doctorat, el va portar a Barcelona…
Exactament. Vaig venir el 2003 a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb una beca de la Unió Europea. Fixi’s si ha passat temps, que llavors encara la UE donava beques per a estudiants de l’Amèrica Llatina. No va ser fins al 2010, quan vaig poder publicar la meva primera novel·la, La madriguera, i llavors ja tenia 37 anys. O sigui, que vaig ser un autor tardà.

No tenia la intenció de quedar-se a Catalunya a viure. Com va anar això?
Va passar allò que passa, la vida. Vaig conèixer la meva companya en el doctorat, vàrem tenir un fill… i diguem que em vaig anar quedant. Ja fa gairebé 15 anys que soc fora de Mèxic.

Va ser difícil, per a un escriptor mexicà poc conegut, obrir-se camí?
Quan va sortir La madriguera portava un parell d’anys intentant publicar-la. Les primeres opcions en què havia pensat eren editorials petites de Mèxic. Però no acabava mai de concretar-se res, fins que me’n vaig cansar i la vaig presentar al premi Herralde. Mesos després, Jorge Herralde es va posar en contacte amb mi per dir que la novel·la no seria considerada per al premi, però que li havia agradat i volia publicar-la.

La seva relació amb Jorge Herralde i Anagrama ha estat profitosa…
Sí, ja hi he publicat quatre novel·les, inclosa l’última, No voy a pedirle a nadie que me crea, amb la qual sí vaig guanyar el premi… uns quants anys després.

Són difícils de classificar, les seves novel·les, però la crítica destaca sempre l’humor: intel·ligent, càustic…
Allò que m’interessa és fer un humor que jo en diria problemàtic perquè treballo amb temes que aparentment no serien propicis per a l’humor, com la violència, la pobresa o la desigualtat. Qüestions molt relacionades amb l’actualitat de Mèxic.

Però en aquesta última ja hi és Barcelona, Catalunya, com a paisatge literari…
Sí, aquí ja l’hi introdueixo. La història comença a Mèxic i es trasllada a Catalunya. Vull ser honest i fidel a la meva condició d’expatriat, i per primera vegada em vaig sentir capaç de construir una Barcelona literària, després de més de deu anys de viure-hi. També amb una visió crítica, humorística, parlo de la Barcelona que vaig trobar a l’arribar aquí.

El seu interès per Calders ve del paral·lelisme d’expatriats? Ell va haver de marxar de Catalunya i exiliar-se a Mèxic…
Sí. A No voy a decirle a nadie que me crea hi ha un epígraf de Calders, que el prenc d’un pròleg que es va veure gairebé obligat a escriure, quan va tornar de l’exili i les seves obres van reeditar-se a Catalunya.

S’hi va veure obligat, diu?
Sí, per justificar-se. Perquè l’acusaven d’haver estat molt crític amb Mèxic, fins i tot racista quan parlava dels indígenes. I ell escriu quelcom que em sembla molt intel·ligent: diu que si ell conegués un mexicà que visqués a Barcelona i escrivís, n’esperaria una mirada crítica, no només que digués que Barcelona és bonica. Aquesta frase la prenc i la poso com a epígraf, com si estigués recollint el guant que llança Calders en la meva novel·la.

L’ombra de l’atzavara, de Calders, no va caure bé ni entre els exiliats catalans a Mèxic, per tot això?
Hi havia una expectativa sobre aquest llibre, que ell escriu a Barcelona quan ja ha tornat. Es començaven a publicar llibres sobre els testimonis de l’exili, i llavors apareix Calders amb la seva mirada crítica, càustica, sobre la realitat mexicana. I no agrada. Però a mi m’interessa més Gent de l’alta vall, que escriu quan està vivint a Mèxic, i de fet, jo defenso que és literatura mexicana escrita en català. El veig en paral·lel amb autors mexicans, fins i tot actuals com Juan Villoro.

Calders va ser, doncs, un autor polèmic?
El que passa és que alguns, des de la palestra pública, tenen la tendència a voler utilitzar la literatura. Per això la figura de Calders és complicada, fins i tot a Catalunya.

Calders no va integrar-se a Mèxic. Com va poder reflectir-lo en la seva obra?
Vivia en una mena de bombolla mentre era a Mèxic, envoltat de la gent de l’exili. No es va integrar, ni volia fer-ho gaire. I va dir, en una entrevista, que va decidir tornar a Catalunya a l’adonar-se que els seus fills –sobretot el gran,

Quan diem que l’humor ofèn o fereix, ens hauríem de preguntar quin tipus de ferides produeix. Si a mi hi ha un humor que m’incomoda, no em traumatitza ni em lesiona

que era a punt de fer 15 anys– corria el risc de considerar-se més mexicà que català. Però això no el va privar de l’experiència ni del contacte amb la gent, que es reflecteixen en la seva obra. Per això, més que concentrar-me en la figura de l’escriptor, m’interessa parlar de l’obra. I de la clara influència de Mèxic en la seva obra.

En comú amb Calders, vostè hi té l’humor. Cada vegada és més difícil practicar-lo sense ofendre ningú?
Som a l’època de la judicialització de tot, inclòs el sentit de l’humor. Estem en uns nivells de sensibilitat exagerats, hauríem de relaxar-nos i entendre què és l’humor. Quan diem que l’humor ofèn o fereix, ens hauríem de preguntar quin tipus de ferides produeix. Si a mi hi ha un humor que m’incomoda, no em traumatitza ni em lesiona. Darrere de les bones intencions del discurs d’allò correcte s’hi amaga una pulsió de censura, que en les nostres societats existeix i que ve articulada des del poder.

Comentaris

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.