Les darreres, que han acabat aquest mes de juliol, són la substitució d’unes lloses a la rampa d’accés i la construcció d’un camí enllosat a la zona nord, que uneix la part posterior del santuari amb el camí que condueix al cementiri.
“Encara no sé com s’ha fet tot això”, afirma Manel Bartrons, un dels voluntaris i ànima del grup, que explica que les intervencions van començar de forma regular l’any 1996, tot i que abans també se n’havien fet.
Des de llavors, el grup s’ha anat trobant de tant en tant i “no ha parat”, ja que s’han fet diferents actuacions en coordinació amb la parròquia i amb la col·laboració de diverses persones i empreses del poble, així com de l’Ajuntament.
Per exemple, durant aquests 14 anys s’han plantat alzines i pins; s’ha instal·lat un dipòsit d’aigua, aspersors, una font i il·luminació exterior; s’ha pavimentat la zona de sota les voltes; s’han construït bancs de pedra; s’ha instal·lat una imatge de la verge; s’ha revestit amb pedres la paret de formigó que envoltava el santuari; s’ha instal·lat una làmpada a l’interior; s’han construït diversos murs, i s’ha instal·lat un monòlit, entre altres.
L’obra de més envergadura va ser la construcció d’una escala, que té 72 graons i que uneix el santuari amb el restaurant Cal Quico. La seva construcció es va iniciar el 1997, es va fer als caps de setmana i va durar tres anys.
A banda, el grup de voluntaris porta a terme tasques de manteniment al santuari i als entorns. Per exemple, es fan càrrec de tallar la gespa.
Segons comenta Bartrons, algunes actuacions es financen a través de donatius de particulars. Altres són realitat gràcies a diferents empreses o professionals a títol individual, que col·laboren amb espècies, és a dir, aportant material i mà d’obra.
“El santuari ha canviat”, comenta Bartrons, que dóna gràcies als col·laboradors, “que són molts”. També destaca que del santuari “en gaudeix tot el poble”, ja que és un indret habitual de passeig.
A banda, Bartrons ressalta el bon ambient que hi ha entre els membres del grup. “No hem tingut mai una discussió, som com de família”, assegura el pradenc, que afegeix que s’ho passen bé i que de tant en tant van a celebrar la feina feta amb un àpat.
Des del 1996, han passat en algun moment o altre pel grup unes 30 persones.
{{ comment.text }}