Una tarda de primers de setembre de 2012, Joan Torra, professor de Teologia i rector de Torelló, va rebre la trucada del seu amic mossèn Ramon Pou. El doctor Pou residia llavors a la Casa Sacerdotal de Vic, tenia 84 anys i havia passat problemes de salut. “Em va dir que portés un llapis de memòria”, recorda. De la visita, en va sortir amb aquell estri carregat dels últims escrits de Ramon Pou, i l’encomana de fer-se’n càrrec i veure si eren publicables. El que no imaginava Torra és que, al cap d’una setmana, l’autor moriria sobtadament, i aquells documents serien el seu llibre pòstum.
L’anècdota la recordava en la presentació del llibre ‘L’Esperit, llavor de l’univers’ (Ed, Claret), on han pres forma aquells documents del llapis de memòria. El llegat intel·lectual del capellà, filòsof, teòleg i pintor –personatge polièdric– el definia ell mateix com “un soliloqui”. A una edat ja avançada, la seva inquietud intel·lectual no s’havia aturat i “feia inventari d’elements ideològics i vivencials”, explicava ell mateix. El llibre és “ple d’Escriptura”, en el sentit bíblic, i també de les idees del Concili Vaticà II, la gran obertura de l’Església catòlica contemporània que Ramon Pou havia fet totalment seva. Però sobretot és plena “de l’Esperit, que el duia a la Bellesa”, afirma Torra. El títol, L’Esperit, llavor de l’univers, el va suggerir ell mateix. El propòsit de tot plegat s’explica en un primer capítol, Història d’un procés. El nucli central s’estructura en quatre parts, dedicades respectivament a l’Esperit, la comunitat cristiana, l’Església i la vida humana “en l’Esperit”.
El filòleg Eusebi Coromina, nebot de Ramon Pou, en va traçar el retrat humà davant d’un públic que omplia el Temple Romà i que coneixia bé el personatge. Pou va viure anys a Roma, on es va doctorar a la Universitat Gregoriana, i també a Munic, on va continuar la formació a la Facultat de Teologia Catòlica. Coromina destacava que havia estat un dels pocs “privilegiats” d’haver pogut sortir a Europa, quan aquí es vivia en el tancament ideològic. Recordava com, en paral·lel a aquest procés, “s’anava desfent” de la vestimenta de capellà “i d’altres constrenyiments”. Acompanyats per mitja dotzena de les seves obres, l’arquitecte Jordi Comas va glossar la vessant artística de Pou. A mitjans dels anys 70, es dedica a pintar intensament sense cap altre objectiu que el plaer personal i el de compartir l’art. Així va construir una obra on destaquen els paisatges i, entre aquests, els urbans: ciutats d’influència cubista que eren “espai on protegir-se i relacionar-se”. D’alguna manera, encaixava amb la resta de la seva activitat, fruit “d’una energia que em transcendeix i m’atrau”.
{{ comment.text }}