A les 9 del vespre de dissabte, els Vermells ja tenien aparcat el tot terreny roig amb remolc en una de les entrades de la plaça de la Catedral. Els Verds, al seu torn, s’esperaven davant del Museu Episcopal. Cadascun venia de la seva rua de xarangues, la renovada Crida de la festa major de Vic que per segon any parteix la ciutat en tres equips. Els Negres serien els últims d’arribar. Minuts abans, durant la cercavila, havien envaït l’estàtua del Merma, el cap de llúpia que representa els Verds. Aquests últims s’hi havien tornat firmant amb esprai verd a la carrossa en forma de vaixell dels Negres.
“Cel rogent, s’acosten els del Nen!”, cridaven els Vermells en entrar a la plaça, envoltada per una gran quantitat de veïns. “Vic està que peta”, entonava un speaker. Entre els Vermells se sentia “els Negres fan por” i, a l’acte, a un nen que anava a coll del pare li venien ganes de marxar. Aleshores, a quarts de 10, va retrunyir el petard que marcava l’inici de la trobada de les tres colles. I tothom va començar a saltar i barrejar-se al mig de la plaça de la Catedral. De manera que si miraven cap al cel, de segur que només veien les banderes dels respectius colors; pilotes i globus verds; una tela vermella que imitava els dracs xinesos; el fum que deixaven anar els Negres i el pilar de tres que va aixecar cada equip, en què es feia estrany no veure el color carbassa dels Sagals. Se sentien càntics de l’estil “a la Vella, li penja la mamella” i arreu hi havia integrants de cada colla fent-se bromes els uns als altres, com ara senyalar els braços dels Negres amb pintallavis.
A 2/4 de 10 van sonar les notes dels balls de capgrossos i l’himne que s’han compost expressament per la Crida. La Vella va ballar la seva dansa, que tenia un cert aire funerari, amb les mans a la ronyonada i ben geperuda. Pel que fa a l’himne, començava amb els caps de llúpia dansant en rotllana. Després s’aturaven i picaven de mans, cosa que indicava a aquells que haguessin quedat davant seu que havien d’unir-s’hi. A la primera picada de mans, el ball va funcionar així. Però de seguida tothom s’hi va afegir sense espera.
Un cop es van acabar els balls, es va fer el discurs de la Crida. Enguany les encarregades de llegir-lo van ser tres Laures sortides de la novel·la de Miquel Llor. Es tracta, segons Sendo Brugulat, pertanyent a la comissió de festes, de “teatralitzar la Crida perquè personatges vigatans ens expliquin la festa des del seu punt de vista”. Acabat el discurs, la crida va continuar amb un concert de xarangues. L’organització va comptar amb prop de 2.000 assistents, tot i que no és una xifra segura: “Aquesta plaça potser se’ns començarà a fer petita”, deia Brugulat, que definia aquest acte d’obertura de la festa major de Vic com a “espectacular”.
{{ comment.text }}