Si es considera que Barcelona va entrar en la modernitat amb l’Exposició Universal de 1888, Vic ha situat aquest moment l’any 1910. L’obertura del carrer Verdaguer va ser el símbol de la transformació, i el pretext va ser el centenari del naixement de Jaume Balmes. Aquest dissabte, la ciutat va recordar els dos centenaris: el primer de la creació d’aquesta artèria urbana, enllaç del centre històric i l’estació del tren, i el segon del filòsof.
Balmes va ser el pretext o, com es diria actualment, un eix d’animació. Amb ocasió del seu primer centenari, l’any 1910, Vic es va obrir a la modernitat, i el símbol va ser la connexió de la plaça Major amb la nova estació del tren. Una via de 360 metres de llargada i 20 d’amplada –tota una amplada per a l’època– va enllaçar les dues realitats de Vic. El nou carrer, cridat a ser una de les artèries principals de la ciutat, no es va dedicar a Balmes, sinó a Verdaguer, substituint un edifici anterior del 1874 que havia quedat petit.
Mentre la figura de Jaume Balmes ha anat perdent pes, el carrer Verdaguer n’ha guanyat, i potser per això dissabte al vespre va ser el centre de la doble commemoració preparada per l’Ajuntament de Vic: el centenari del centenari, el carrer i el filòsof. Amb el trànsit tallat, davant del desconcert d’alguns conductors, es van concentrar les autoritats davant la Casa Comella.
Després de veure com els Sagals d’Osona aixecaven dos pilars, el seguici presidit per la bandera municipal –brodada precisament pel centenari de Balmes– va desfilar fins a l’estació. Allà es va dipositar una ofrena floral sota la placa que commemora la construcció de l’edifici. La Compañía de los Ferrocarriles del Norte de España el va acabar a corre-cuita, l’any 1910, perquè estigués a punt per als actes dedicats a Balmes. Seguidament, al Museu de l’Art de la Pell, es va inaugurar una exposició. En aquesta s’hi parla dels tres temes –Balmes, l’estació i el carrer–, i s’hi mostra material històric del ferrocarril, a més d’un vídeo sobre l’autor d’’El criterio’.
Xavier Solà, regidor d’Urbanisme i de Cultura, va traçar un paral·lelisme entre els dos moments de transformació de la ciutat, separats per un segle. Els vigatans de principis del segle XX van buscar en Balmes “un mite, l’origen de tot”: el filòsof, mort l’any 1838, havia deixat la seva biblioteca a la ciutat, de la qual es nodriria anys més tard el Círcol Literari, un dels bressols de la Renaixença. Al voltant de Balmes i el seu centenari, “van englobar moviments que estaven passant a la ciutat”, com la necessitat de fer un accés modern i ample cap a l’estació del ferrocarril. “Nosaltres també ho podíem haver fet”, va dir Solà, enumerant tot allò que s’ha posat en servei a la ciutat durant l’últim any: L’Atlàntida, La Farinera o el nou Arxiu Comarcal.
Quan el carrer Verdaguer es va inaugurar, un ample espai sense gairebé cap construcció s’obria entre la plaça Major i l’estació del tren. Inicialment, aquesta s’havia projectat a Llevant de la ciutat, a tocar de l’Eixample Morató, per connectar millor amb Manlleu i Roda, però les pressions del comerç la van fer canviar de lloc, més lluny del nucli urbà. Els botiguers temien que el tren, més que portar clients potencials, fes marxar els que ja tenien.
L’any 1910, més de vint anys després de l’arribada del tren, ja s’havien dissipat els temors i es veia la necessitat de connectar la plaça Major amb l’estació, motiu pel qual es va pensar en una ampla avinguda. El projecte, datat l’any 1903, era de l’arquitecte Josep Miquelearan, i va començar amb l’enderroc del convent de la Presentació, davant del Pla de les Forques.
Tallers menestrals i les primeres edificacions van començar aviat a ocupar aquell ample espai que havien estat abans horts. De noms per al carrer, se’n van pensar diversos: l’Ajuntament volia que fos de l’Estació, els gremis pensaven que havia de ser del Treball, però al final es va imposar el de Jacint Verdaguer. La ciutat havia de tancar greuges històrics amb el poeta.
{{ comment.text }}