-Quan li van donar el premi, va sortir algun article que explicava qui era vostè. És bo que el Sant Jordi el guanyi algú que no sigui conegut del gran públic?
-L’editor sempre busca un reclam. El reclam pot ser que l’autor sigui mediàtic o que sigui un absolut desconegut, cosa que no deixa de ser també un reclam. Si has de triar, que sigui una d’aquestes dues coses, que no sigui un terme mig.
-I vostè on es troba?
-A mi m’havien fet mig cas, els editors i crítics. El que passa és que el món literari és molt petit, i si no travesses algunes fronteres determinades perquè ets mediàtic o perquè el llibre fa aquell salt al gran públic que només fan dos llibres cada deu anys, a l’estil de Sánchez Piñol, malament.
-La novel·la era posterior al seu últim llibre, els relats de L’amor de la meva vida de moment?
-Els contes eren escrits al llarg de força anys, i la novel·la és posterior als primers i anterior als últims, que prefiguren un altre tipus de literatura. Aquí ja hi havia un conte, que es diu Clara Bou, amb la història d’uns nens que juguen a cuit i amagar, i una nena que desapareix.
-Un embrió, clarament, de La vida sense la Sara Amat…
-Sí. Ja hi ha un component metafòric o simbòlic, d’aquell amor de la infància que idealitzes i sempre desapareix. El conte s’acaba quan la nena se’n va… I a la novel·la vaig pensar, i si abans de marxar del tot, li donem una oportunitat a aquesta nena perquè s’expliqui?
-La nena desapareix i en Pep se la troba a casa. El lector, d’entrada, ho troba estrany, un punt irreal…
-És la intenció de l’autor. Aquesta és una idealització portada a l’extrem: un nen que només va a un col·legi de capellans, que queda fascinat quan veu una nena, que la idealitza. I en aquest cas, no només l’espia, sinó que se l’emporta a l’habitació per sentir-la parlar, per riure amb ella, per poder-la tocar… Si el lector pensa que és una invenció feta realitat, o una realitat que no acaba de ser-ho perquè té molt de desig, ja em va bé. Que el lector voregi tota l’estona aquesta frontera entre desig i realitat, entre memòria inventada i memòria real, és perfecte.
-I si tot això que explica només existeix en la imaginació del nen?
-L’únic testimoni que et diu que això és veritat és el del narrador. I tenim dues opcions: ens el creiem o no ens el creiem, i prou. Hi ha dues dimensions, la del poble i la de l’habitació, i aquesta última no sabem si passa o no. El que és interessant és que els personatges es relacionin de veritat, i que aquest combat entre tots dos sigui real.
-Són molt diferents, la Sara i en Pep. Ella ja ha fet el pas cap a l’edat adulta, i ell encara no…
-Són molt propers i molt llunyans. Ella vol marxar del poble, rebutja la comunitat i la seva estretor moral… És un desig orgànic, el que sent. Per això quan aquella nit creua la porta de Cal Sabater tot jugant, ja se sent d’alguna manera que ja ha marxat del poble. I per això decideix no sortir. El nen no és del poble, és el lloc d’estiueig, un àmbit de confort. És un nen que creu. Aquesta és la història d’una nena que no creu ni vol creure, i d’un nen que creu com creien els nens d’abans.
-Creure, gran concepte que vol dir moltes coses…
-No era gens innocent, abans. Els pares volien que creguéssim perquè els féssim cas, i que creguéssim perquè ens educaven en la religió. Tot era així d’estret… o d’ample, com vulgui dir-ne. La sensació que tota la gent anava a missa, regida per unes normes i una moral. I és d’aquestes normes que la nena vol marxar.
-El pare de la nena tenia un secret, una aventura que forma part d’aquest món amagat pels pobles…
-Durant aquest viatge que farà el nen cap a la nena anirà descobrint que el món dels adults està ple de secrets, de dolor, de frustració… Si et vols acostar a la Sara i tenir el plaer d’estar amb ella, veuràs coses que no t’agradaran gens. Plaer i dolor.
-És el preu de passar de la infància a l’edat adulta…
-Sí. Al final ella l’agafarà de la mà i travessaran junts a l’altra banda, però abans haurà de passar una sèrie de proves que no li agradaran gens. I s’adonarà que el món dels grans està molt lluny d’aquella mena d’Edèn on ell pensa que viu.
-La Sara es passa els dies llegint Guerra i Pau de Tolstoi. També és un símbol?
-Per a l’escriptor, la pau era l’àmbit familiar, la seguretat, i la guerra era l’espai en què en sorties i arriscaves per anar buscar alguna cosa. Per al nen, la Sara i el món adult són la guerra. Però aquesta és la manera de conèixer-nos a nosaltres mateixos: si ens quedem sempre en l’àmbit familiar, si ens quedem a Vic o a Ullastrell, no sabrem qui som realment.
L
-La té com un referent vostè, la novel·la de Tolstoi?
-Per a mi hi ha poques novel·les on els personatges siguin més de veritat que Guerra i Pau. La Sara hi troba la Vida a la que aspira. Primer es mira al mirall, com reconeixent què ha fet, i després mira per la finestra, el lloc d’on ha marxat. I a Guerra i Pau hi troba la primera finestra de sortida del poble. Se’m va fer creïble que una nena de 13 anys, llegida, pogués devorar la novel·la.
-I al final en parla amb en Pep, dels personatges…
-Està capficada amb els personatges i necessita compartir-ho. La Sara li ve a explicar que si no va a la guerra, no es farà mai un home.
-Tenim sempre la sensació que la Sara és qui controla la situació, oi? Se’n riu d’en Pep, però a la vegada l’estira cap al seu món…
-Primer és un combat molt desigual en què ella colpeja –amb molta gràcia– i el nen es deixa colpejar. Quan entén el joc d’ella, s’hi va tornant i es posa més a la seva alçada.
-Què hi ha de Pep Puig en el Pep de la novel·la? Es diuen igual i vénen més o menys d’allà mateix…
-Hi ha tant de mi com de l’Ullastrell del llibre a l’Ullastrell de la realitat. Ens assemblem tant, que amb aquesta diferència ja som prou diferents.
{{ comment.text }}