Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

40 anys menys un dia

Ferran Latorre i Josep Salvans comparen com ha canviat l’alpinisme de la primera a la darrera expedició al Makalu

  • El 9 Nou
  • 25/06/2016 | 12:15
  • 0

Gairebé podria semblar una sentència condemnatòria, però 40 anys menys un dia és el que separa la primera i última conquestes catalanes al Makalu, totes dues amb participació osonenca. Josep Salvans, Cuca, formava part d’aquella expedició del Centre Excursionista Comarcal del Bages que el 24 de maig de 1976 va conquerir el cinquè cim més alt del planeta (8.463m), primer vuit mil principal de l’alpinisme català, i, des d’aquest 23 de maig, desè en el compte particular de Ferran Latorre, que llavors tenia 5 anys.
Que aleshores aquest es convertís en el sostre de l’alpinisme peninsular va ser un fet circumstancial. “Només donaven dos permisos per muntanya per cada època, et deixaven anar per una sola via i tocava la que tocava”, recorda Salvans, que té un munt d’anècdotes per explicar, tantes com els records que guarda d’aquella expedició, que impressionen Latorre. “Hi vau anar molt d’hora perquè la muntanya té moltíssima neu”, li apunta observant un àlbum de fotos on també apareix desèrtica l’avui massificada capital del Nepal, Katmandú.
Salvans era el cap de la secció que els excursionistes del Bages tenien a Olost i quan li van oferir una plaça a l’expedició “no m’ho vaig ni pensar”. Guanyador de les tres primeres edicions de la Matagalls-Montserrat, la seva experiència es limitava a fer travesses pel Pirineu: “Érem set o vuit molt temeraris però mai no ens havia passat res” i com que no sabia ni escalar n’hi van ensenyar els mesos precedents a les agulles de Montserrat. “Em van venir a buscar per donar exemple als xerpes perquè era molt valent” i faltat de tècnica a les parets de la muntanya “pujava a força de braços”. Va arribar per sobre dels 7.000m, quan es va adonar que l’alçada li feia perdre la consciència dels seus actes més reflexos. “Vaig baixar i de seguida em va passar”, sosté.
“Nosaltres som uns esportistes i ells eren uns aventurers”, sintetitza Latorre de l’evolució que ha tingut l’alpinisme en tot aquest temps. Després de recollir tres milions de les antigues pessetes (18.000 euros) i moltes donacions en material, Salvans i vuit companys més van marxar el 21 de febrer de Manresa a bord d’un camió amb el qual, parant només per menjar, van tardar cinc setmanes a arribar després de passar tota mena de vicissituds a les fronteres. A la Jonquera s’hi van passar tres dies i a la de l’Índia els van fer deixar una moto de trial que portaven “perquè deien que feia massa soroll”. Entre una cosa i l’altra, quan van arribar a Katmandú ja hi havia els dos expedicionaris que havien viatjat en avió que feia 15 dies que s’esperaven. Amb 23 anys, Salvans “només havia anat una vegada a Barcelona” i el primer avió el va agafar en la ruta d’aproximació a la muntanya, però aquella experiència li va despertar l’instint viatger i el 1980 va tornar en una expedició que no va poder fer al Broad Peak, que comparteix el Camp Base amb l’Everest, on també hi ha fet trekking diverses vegades.
“En aquella època la logística era brutal. Ho havies de portar tot i calcular-ho molt bé”, assenyala Latorre, mentre que “ara pots trobar qualsevol cosa” al país de destí. De fet d’aquí “només ens emportem l’imprescindible, compro quatre coses i el menjar d’alçada. La resta ho compro tot allà i els cuiners ja es cuiden del menjar”. I és que darrere de cada expedició hi ha una empresa local que s’encarrega dels permisos d’ascensió, la logística i l’assistència que es pugui necessitar. S’han acabat els interminables tràmits via fax que Latorre també va haver de patir en els seus inicis, fa 25 anys. Ara les ascensions ja no les fan colles d’amics sinó alpinistes d’un nivell semblant que contacten via telemàtica.
Les comunicacions és el que més ha revolucionat les expedicions a la muntanya, on en realitat ha canviat tot menys les supersticions. “Ens pensàvem que faríem curt de menjar i em van demanar si em veia amb cor d’escorxar una cabra. Quan ho van veure els xerpes em van dir que allò era una maledicció. Al cap d’una estona es va posar a nevar durant un dia i mig”, recorda Salvans.
El Nanga Parbat, com a penúltim objectiu
En aquest temps, l’alpinisme ha canviat tant que Ferran Latorre ja ha fixat per internet data per trobar-se a sopar al Camp Base del Nanga Parbat amb els seus companys d’expedició. L’alpinista marxa aquest divendres a fer el penúltim dels seus 14 vuit mils, on hi anirà en companyia de Yannick Graziani i Tom Seidensticker, el francès i l’alemany amb els quals ja va pujar al G-1 fa un any. Un guia de Chamonix i l’andorrà Oriol Ribas, que s’han apuntat a darrera hora a l’expedició, ja els estan esperant a la falda del colós aclimatant-se.
La novena muntanya més alta del món, de 8.126m, Latorre va descartar intentar-la en la primera expedició que aquest gener va aconseguir coronar-la en època hivernal, si bé va acabar amb desercions i baralles entre els seus components. Ara el seu propòsit seria obrir una via nova pel vessant nord del Diamir, que “podríem fer-la amb esquís per anar més ràpid”, però la decisió definitiva la prendran un cop estiguin a la muntanya, on “no creiem que hi hagi massa expedicions” i en vegin les condicions. Segons com se la trobin “decidirem si fem o no la ruta normal”, del mateix vessant. La seva intenció és que “si fa bo puguem pujar al més aviat possible”, cap a mitjans de juliol, perquè “empalmar dues expedicions és dur”. L’alpinista considera que el Nanga Parbat “tècnicament no és difícil però és llarg” i espera mantenir la seva ratxa al Pakistan, on “sempre he pujat però m’ho han fet patir. Espero que aquest cop sigui més fàcil” per completar el projecte amb l’Everest el 2017.

Comentaris

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.