AL CAR DE SANT CUGAT
Pep Marí (Girona, 1964) és psicòleg especialitzat en esport. Amant del tennis taula, es volia convertir en jugador professional, però no se’n va sortir. Conscient de les seves limitacions, es va replantejar el futur professional i va decidir dedicar-se a assessorar altres esportistes amb talent perquè arribessin a triomfar. Trenta anys més tard, ha treballat amb centenars de joves de disciplines esportives diverses i els ha ajudat a assolir l’èxit. Les seves teories sobre el rendiment esportiu les va poder portar a la pràctica durant més d’una dècada al CAR de Sant Cugat del Vallès, com a cap del Departament de Psicologia. Pep Marí ha recollit la seva base argumental en el llibre Aprender de los campeones (Plataforma Editorial, 2011).
-Quins són els ingredients fonamentals que necessita qualsevol esportista per triomfar?
-N’hi ha quatre. D’entrada, ha de ser una persona que pugui aprendre. El seu caràcter i la seva personalitat han de ser sanes des del punt de vista psicològic. No hauria de tenir tendència a complicar-se la vida més del compte. A més, però, per triomfar necessita un altre element: la motivació. Ha de tenir molt clar el que vol i pagar el preu necessari per aconseguir-ho. Una vegada l’esportista és conscient que pot i vol, cal que sàpiga aprendre. Aquest és el tercer ingredient. Ha de ser una persona prou humil per corregir ràpidament els errors que cometi.
-Ja tenim una persona sana, motivada i que sap aprendre. Quin és el darrer ingredient?
-El més important: cal que l’esportista sigui capaç de demostrar el que ha après el dia de la veritat, quan competeix. Arriba la posada en escena.
-I aquí apareix la pressió.
-Exacte. Això és vital perquè, per demostrar el que ha après el dia de la competició, cal que sigui capaç de tolerar la pressió. Per triomfar necessitem, en definitiva, algú sa, motivat, que aprèn ràpid i que tolera la pressió quan ha de demostrar el que sap. No és poc, ja ho sé, però m’has demanat què necessitava algú per arribar a l’èxit…
-No ha esmentat el talent. Es pot entrenar o és innat?
-El talent es manifesta. Si mirem cent nanos que juguen a futbol, saps quin té talent? El que mirem tota l’estona. Sovint els pares em demanen que detecti si el seu fill té o no talent per alguna cosa, però això és una loteria: a alguns els toca i a d’altres no. Els pares han d’intentar que el seu fill tingui una personalitat que li permeti desenvolupar el talent si és que realment en té algun. Per triomfar necessites tenir talent i una enorme capacitat de treball. Sense una de les dues coses, et quedaràs a mig camí.
-Vostè sempre defensa que, si es vol triomfar, és aconsellable incorporar a l’equip un psicòleg esportiu…
-Si vols ser un més en la teva professió, no et cal un psicòleg esportiu. Si vols ser un dels millors, planteja’t incorporar la preparació psicològica al teu entrenament. Ara bé, si vols ser el millor de tots, és imprescindible que l’afegeixis. Això no vol dir que forçosament hagis d’incorporar la figura d’un psicòleg, però sí que has d’introduir a la teva preparació la psicologia com un element a tenir molt en compte.
-Però la incorporació de la psicologia a l’entrenament quin impacte té en el rendiment de l’esportista?
-L’esportista no millorarà el rendiment, però l’estabilitzarà. La psicologia l’ajudarà a resoldre els problemes personals per evitar que afectin el seu rendiment, li permetrà mantenir la motivació i facilitarà que corregeixi més ràpidament els seus errors. Sovint la psicologia s’associa a tenir un problema, però no cal presentar cap patologia per anar al psicòleg, només cal voler millorar.
-Com s’ensenya a un esportista a esquivar el dubte en si mateix?
-Tolerant la pressió. Hem de partir de la base que la pressió arribarà i que posar-nos nerviosos és el més natural. El problema, per tant, no és estar nerviosos, sinó les coses que canviem per culpa dels nervis. El que hem d’intentar és adonar-nos d’allò que canviem quan estem nerviosos i evitar canviar-ho. Mirem la por als ulls i li diem que no farem res diferent per molt que ella sigui per allà.
-Hem de mirar de ser nosaltres mateixos malgrat la pressió.
-Exacte. John Wayne deia que ser un valent és estar cagat de por i, tot i així, pujar al cavall. Hi ha dues classes de persones: les que tenen por i no pugen al cavall i les que, malgrat el terror que els fa, munten. Tolerar la pressió suposa admetre que l’ansietat existeix, però no l’entenem de manera negativa, simplement l’assumim.
-L’entrenador Pacho Maturana deia que es juga com es viu. Si no som estables emocionalment en el dia a dia, podem ser bons esportistes?
-Impossible. Si algú és molt irregular anímicament, és molt difícil que el seu rendiment sigui sòlid. Si ets inestable vivint, seràs inestable competint. Per ser estables emocionalment hem de tenir almenys tres punts de suport, tres pilars d’autoestima. Jo en tinc tres: la feina, la família i els amics.
-Per tant, la psicologia esportiva va més enllà de l’esport.
-Evidentment. A mi m’interessa tot el que afecta la persona, perquè també té un impacte en el seu rendiment.
-Quin paper ha de jugar la família en el procés de formació d’un esportista?
-Els pares s’han de limitar a fer de pares. Els toca la part de l’acompanyament: han de donar suport emocional al seu fill de manera incondicional. També l’haurien d’ajudar a assumir uns hàbits bàsics perquè porti un estil de vida compatible amb el rendiment. Res més. Si consideren que l’entrenador pot fer més, li han de traslladar els dubtes a ell, no al nano. No han de desacreditar mai el tècnic davant del fill.
-Sovint els pares són més exigents durant un partit que no pas els mateixos fills…
-Per desgràcia, sí. Això és confondre necessitats: el pare vol que el fill quedi campió de no sé què perquè ell no se’n va sortir. Acaben dipositant en ells les seves pròpies frustracions, els posen més pressió i no els fan cap favor.
-La pressió de l’entorn acaba asfixiant esportistes que tenien el talent necessari per triomfar?
-M’agrada distingir entre exigir i pressionar. Hem de demanar a l’esportista allò que ens pot donar per motivar-lo a arribar al màxim nivell. Ara bé, quan tu demanes a una persona coses que escapen del seu control, l’estàs pressionant. Aquí travessem la línia.
{{ comment.text }}