El rus
Pares i mares avui vivim la infància dels fills amb un excés de neguit. Quan nosaltres érem petits, anàvem amb bicicleta tot el dia, als vespres d’estiu ens dedicàvem a tocar els timbres dels veïns més malhumorats i de tant en tant trencàvem algun vidre amb un xut desviat. Ara és diferent. Volem controlar-ho tot. I a vegades no podem. O no en sabem.
La reflexió ve a tomb d’un episodi viscut fa una dècada a Andorra en companyia d’uns amics. Bona gent, van confiar-me la vigilància de la seva filla que, com la meva, aleshores tenia poc més de 2 anys. Estàvem en un hotel cèntric de vuit plantes amb un hall immens atapeït de turistes. Per distreure les nenes, les vaig enfilar a l’ascensor. Vam escalar fins a l’última planta, on vam arribar sols.
Massa avesat a anar a la meva, en sortir no em vaig adonar que no em seguien. Algú va prémer el botó des d’un pis inferior, les portes es van tancar i les nenes van desaparèixer. L’indicador lluminós només donava una pista: anaven avall. Molt bé, però a quina planta? I si sortien al pàrquing? I si baixaven al hall? I si marxaven cap al carrer? Vaig optar per una tàctica conservadora: no dir res i provar de trobar aquelles dues criatures que devien deambular per l’hotel amb la pipa a la boca. O pel pàrquing. O pel carrer.
Em vaig fer un tip d’anar escales amunt i escales avall. Volia preguntar si algú les havia vist, però pujant i baixant només trobava turistes russos. No hi havia manera de fer-los entendre que havia perdut dues criatures. I que una a sobre no era meva. Fins que pujant i baixant esglaons de tres en tres vaig topar amb les mares: “I les nenes?”. Em vaig haver d’entregar i reconèixer que les havia extraviat… ja feia estona.
Les mares, més diligents, van posar en marxa un protocol per pentinar l’hotel, van activar controls als accessos i, al final, van aparèixer: estaven palplantades davant la porta de l’habitació però d’una planta que no era la nostra. D’aquell episodi me n’ha quedat una lliçó per sempre: sense saber rus no es pot anar enlloc.