Lliçons apreses de l’1-O
Ara fa 6 mesos que ho vaig haver de deixar tot i marxar. 6 mesos lluny de Catalunya i de les persones que més m’estimo. I, a la vegada, 6 mesos de recollir moltes mirades, d’escoltar moltes veus i de guanyar perspectiva en el camí cap a la República.
Som a les portes de l’aniversari de l’1-O. I el reviurem. I el tornarem a sentir. I l’hem de reviure i l’hem de voler sentir. Ens ho devem. Recordarem l’engranatge de la preparació, l’orgull de la ciutadania, la llibertat reivindicada en cada vot, la complicitat col·lectiva, la valentia. Però també l’assetjament dels dies previs, la violència, la por, la decepció, la indignació. I està bé que revivim tot això amb la perspectiva i la maduresa que ens ha donat el temps i les conseqüències que en patim.
L’1-O és un punt de no retorn. Perquè la majoria de ciutadans van sortir al carrer a votar de forma sobirana, democràtica i pacífica sobre el futur del país. La majoria de ciutadans de Catalunya se senten sobirans per decidir democràticament allò que volen ser. No hi ha retorn possible, només podem fer que avançar en aquest camí de la sobirania democràtica.
L’1-O també és un punt de no retorn perquè el govern espanyol va actuar fent ús de la violència de forma desproporcionada i injustificada. I això va significar una vulneració dels drets civils i polítics dels ciutadans de Catalunya. I des d’aleshores, les institucions de l’Estat espanyol només han fet que seguir aquest camí, el camí de la repressió, d’abaratir la democràcia. Des de l’1-O que anem sumant les persones ferides, persones imputades, perseguides, investigades, empresonades, exiliades, inspeccionades, coaccionades. I no sembla que vulguin parar. Des d’aleshores, l’Estat ha traspassat una línia vermella: la vulneració dels drets civils i polítics. Des d’aleshores, l’Estat espanyol ha fet fallida com a estat de dret. Des d’aleshores, sabem que el Regne d’Espanya és absolutament capaç de tot per la seva unitat. Tota la maquinària d’un estat contra un moviment polític. I, en aquesta situació, ningú ens pot demanar que tornem enrere i confiem cegament que tota aquesta inèrcia de repressió canviarà de sobte. Nosaltres sempre hem estat els de la via del diàleg, sempre. I sempre ho serem. Però ara mateix, el camí del diàleg està per desbrossar. No és possible un diàleg honest, responsable i en igualtat de condicions, sense desbrossar el camí de la repressió que el fa intransitable. Cal aturar la repressió immediatament.
Amb tot, un any després, cal mirar endavant i cal veure que l’1-O també és un punt de partida. Un punt de partida de lliçons apreses. Cal prendre’n consciència. L’1-O va ser possible gràcies al consens entre actors polítics i moviments socials. Va ser possible entre la complicitat de les institucions i la ciutadania.
Va ser possible gràcies a la coherència entre el mandat democràtic i la mobilització popular. Entre les urnes i el carrer. I aquesta n’és una gran lliçó: només avancem quan generem grans consensos. L’objectiu polític de la repressió ha estat precisament aquest, tallar aquell fil invisible que ho relligava tot, que feia possible aquesta entesa, aquesta fortalesa.
I és aquesta complicitat la que vull reivindicar, avui, un any després. Només generant grans consensos serem capaços d’avançar. Ara bé, consensuar no significa ni competir ni uniformar. Consensuar no significa guanyar posicions en el debat públic. Consensuar significa tornar a seure, a parlar, a compartir, a sumar i posar-se d’acord. Significa cedir, sumar, coordinar. I això és necessari per caminar. Però, és que a més a més, quan consensuem el camí des de la transversalitat, i ho fem per a la transversalitat del país, és quan l’opció del republicanisme és capaç de sortir del seu propi entorn, d’interpel·lar a molta més gent i de resultar una opció atractiva per esdevenir clarament majoritària. Si l’1-O és una lliçó de país, el 3-O és l’horitzó. Per fer el proper pas, cal que el consens de país sigui capaç d’interpel·lar i representar a la gran transversalitat i diversitat de la nostra societat que el 3-O també va sortir a manifestar-se al carrer. I sabem que això és possible.
Cal que els propers mesos tinguem molt clar què significa l’1-O. I caldrà que ens ho repetim moltes vegades. Perquè l’1-O serà jutjat i sentenciat com un delicte. Caldrà que expliquem que és un judici polític que ha estat premeditat des d’aquell 20 de setembre quan van començar a fer visible la repressió. Hem vist de tot, ja: delictes que no existeixen; informes tergiversats; tribunals jutjant a qui no li correspondria; maniobres perquè jutges concrets portin temes o casos concrets; ascensos de jutges; declaracions com a testimoni per després acabar com a investigat…
Durant el judici hem de deixar ben clar que fer un referèndum no és cap delicte. I voler un canvi polític, el que sigui, en un estat democràtic, tampoc. Aquest judici és una causa general contra l’independentisme, però també ho serà contra la llibertat d’expressió i els drets civils i polítics. També s’encausa la llibertat d’expressió, es jutgen els drets polítics, es pretén definir penalment els límits de la democràcia a l’Estat espanyol. I aquesta no és la via, la via és la del debat polític, un debat que han coartat al Parlament de Catalunya des que l’independentisme és una opció majoritària.
En aquests mesos que venen, crec que és important que tinguem present tot això, i sobretot que la nostra força és la de la raó i la mobilització pacífica, encara que avui se’ns acusi de tot el contrari. Això, també vist amb perspectiva, crec que ens dona més legitimitat que ningú.