La fi de les vacances ens convida a posar sota la lupa la irreductible mandra de tornar a la normalitat

Tinc una amiga que va conèixer la seva parella jugant a l’Apalabrados, el joc de paraules creuades per a mòbil. Van demanar a la màquina un contrincant aleatori i la màgia dels algoritmes els va unir. No se m’acut res més atzarós. Sempre m’ha semblant fascinant i els he dit mil vegades que tenen un reportatge: m’imagino com es devien llançar missatges encoberts a través del tauler de joc, com devien rivalitzar per la paraula més intricada, més genuïna, més sexi. La qüestió és que es van atrevir a viatjar per conèixer-se, a mantenir una relació i un temps després van inventar junts un projecte de vida, van fer les maletes i van convertir-lo en realitat. Amb dos… de 7 lletres. Quan ella va deixar la feina, el seu cap la va animar: “Ningú de tots ells (li deia assenyalant els companys de l’ofi-cina) s’ha atrevit a tenir dues vides”. Dues vides. A vegades les vides que no hem tingut ens assetgen: què hauria passat si. I tracem imaginàriament un camí nou que ens porta (depèn del dia i de l’estat emocional) a la felicitat absoluta o al desastre total, com si rellegíssim aquells llibres d’infantesa del Tria la teva aventura. Però a l’hora de la veritat ben pocs s’atreveixen a canviar de projecte vital. Tenim els ous repartits en cistelles perquè sempre n’hi hagi alguna que no es trenqui i no se’ns enfonsi el món sota els peus. Així, es pot canviar de parella, de feina, d’amics, de ciutat, però l’aposta no és a tot o res. Coc-coc-coc-covardia o prudència? Aquests dies torno a viure de molt a prop una aposta vital arriscada. Tot al vermell. M’emociona veure com la gent que estimo té el valor de plantar cara al futur, de no funcionar per defecte, de perseguir aspiracions gens banals. La vida pot ser un viatge emocionant, si es té coratge. Segur que algú ja ha escrit abans que la por no serveix per a res. Una persona no pot acceptar tenir una vida impersonal. La fi de les vacances ens convida a posar sota la lupa la irreductible mandra de tornar a la normalitat, a buscar d’on ve i per què. És circumstancial o troncal? Però tant si la pròpia vida supera la dosi periòdica d’autoanàlisi com si no, ens queda suportar l’incessant degoteig de comentaris reals i virtuals sobre l’horror de tornar a la rutina. Com si fos una maledicció bíblica, quan tenim les armes per canviar-ho (excepte la salut) pràcticament tot. Pensava en això quan m’he creuat amb una col·lega que anava en bicicleta i s’ha aturat com una exhalació: “No vull ser feliç un mes a l’any. Hem de trobar la felicitat del dia a dia”, ha dit. Amb dos… pebrots.

La fi de les vacances ens convida a posar sota la lupa la irreductible mandra de tornar a la normalitat

Posar els ous a una cistella