És increïble com els rols de gènere s’empelten des de la infantesa de forma subtil però inalterable

Devia tenir 12 o 13 anys quan vaig rebre la primera lliçó de gènere de què soc conscient. És un d’aquells records que et queden fixats a la memòria sense pretendre-ho, com l’olor de cals avis o una cançó d’estiu tronada. Érem de colònies amb el col·legi i teníem classe d’hípica. No recordo si hi va haver algun petit accident, però el monitor va comentar: “Quan els nens cauen del cavall sempre es queixen i diuen: ‘El cavall m’ha tirat’. En canvi, quan cauen les nenes diuen: ‘He caigut’”. No era una crítica, era senzillament una observació. Uns acusen, les altres s’autocritiquen. Així es reparteixen les culpes. És increïble com els rols de gènere s’empelten des de la infantesa de forma subtil però inalterable, com una condemna sisifiana. Aquella anècdota preadolescent m’ha tornat desenes de vegades a la memòria aplicada a situacions menys innocents. No cal arribar a l’extrem de l’assetjament masclista i a les dècades de silenci autoinculpatori que per fi han començat a denunciar les actrius. Parlo de quan en una reunió professional no es valora el nostre criteri igual que el dels companys homes, quan en un debat no intervenim, quan tenim un contratemps domèstic o, fins i tot, quan tolerem la gastada brometa misògina, en primer lloc la culpa és nostra. Això ens diem. Quan albirem la possibilitat d’un ascens, ens plantegem si és merescut. Quan ens ofereixen una oportunitat com aquest article, calculem si estarem a l’altura. Quan ens divorciem, sentiment de culpa. Si arribem a casa i els fills ja dormen, culpa. Vist en tercera persona és d’un masoquisme que només les teories feministes poden explicar. El que no podem fer és responsabilitzar-nos també del patriarcat –va, algun mèrit deixem-lo per a ells–. Però sí que hauríem d’anar fent alguna cosa per canviar-nos les ulleres amb les quals ens valorem (i ens infravalorem). És un dels motius pels quals no podem desaprofitar l’última onada feminista: hem de contribuir des de la nostra petitesa diària a obrir esquerdes en les escrostonades parets del masclisme. I aquí també hi compto els homes. No és tan sols una qüestió demogràfica, és que ostenteu el poder. Qui no combat el masclisme, el consent. Entenc que contribuir a acabar amb els teus propis privilegis fa mandra però hi ha homes decents que pregoneu justícia, equiparació i conciliació mentre escolliu directius masculins, llegiu només homes, reproduïu rols caducs, eduqueu en la diferència i us escarxofeu al sofà. Això no és un prec. O baixeu del burro o us haurem de fer caure del cavall.

És increïble com els rols de gènere s’empelten des de la infantesa de forma subtil però inalterable

Repartir les culpes