Nil Martínez i Oriol Xicola // Vic
Fidel Castro va arribar al poder el 1959, després de liderar una revolució que va enderrocar al govern corrupte de Fulgencio Batista. Va governar per decret fins a 1976, any en què es va reformar l’estructura del govern mitjançant una nova constitució, la redacció va supervisar ell mateix. Des de llavors, i fins que va traspassar el poder al seu germà Raúl al juliol de 2006, Castro va exercir els tres càrrecs amb més poder al govern de Cuba: president del Consell d’Estat, president del Consell de Ministres i primer secretari del Partit Comunista de Cuba. Castro va renunciar oficialment a la seva funció de president del Consell d’Estat i del Consell de Ministres el febrer de 2008, i va deixar el seu rol com a primer secretari el 19 d’abril del 2011.
Cuba abans del règim
Cuba era un país democràtic amb un nivell i qualitat de vida molt superior a gairebé tots els països de Llatinoamèrica. La crisi era política, malgrat els intents, no es va solucionar en aquest terreny. Evidentment que Cuba no era un paradís terrenal: hi havia corrupció, desigualtat, discriminació, prostitució… Aquest tema no va canviar, però amb l’arribada de Castro es va agreujar. “Abans de Castro hi havia gent pobre, sí. Però actualment ho som la majoria, per no dir que ho som tots” comentava un ciutadà cubà. La desocupació l’any 1958 era d’un 12% aproximadament -comparat amb països desenvolupats com Alemanya (10%) o els EEUU (5%) era un percentatge alt- no obstant això, els números que tenia Cuba socioeconòmicament parlant eren superiors als demés països llatinoamericans. El que va alterar l’ordre social va ser “l’ordre constitucional i democràtic, no pas la crisi socioeconòmica”.
L’any 1940 Cuba va aprovar la més avançada de totes les constitucions del món d’aquella època. Va ser la primera en tota llatinoamèrica en reconèixer el vot a les dones, la igualtat de drets entre sexes i races, i el dret de la dona a la feina. El primer moviment feminista d’Iberoamèrica aparèixer a finals dels trenta. Comparant-lo amb Espanya, es va avançar 36 anys al país europeu on no el dret de vot de la dona no es va autoritzar fins l’any 1976.
L’any 1957, quan Castro encara no gaudia del seu càrrec, la ONU va reconèixer a Cuba com el millor país llatinoamericà en nombre de metges per càpita (un per cada 957 habitants), amb el major percentatge d’habitatges electrificats (83%). Durant les acaballes del mateix any i el 1958, Cuba difon televisió en color i va posseir el tercer canal de televisió en color de tot el món. També gaudia de quilòmetres de línies fèrries i d’una gran varietat d’electrodomèstics.
Un altre punt a tractar són els automòbils. Cuba va ésser el país llatinoamericà amb més cotxes -160.000 aproximadament- on després de la revolució i el règim de Castro amb l’autosuficiència, avui en dia trobem la majoria de cotxes de l’època, autèntiques relíquies a dia d’avui pels amants del motor.
Automòbil de la dècada dels 50 davant de l’hotel El Nacional, La Havana. /Font pròpia
El règim de Castro va condemnar a una Cuba, a despit de tots els recursos que tenia, a la misèria. Segons el ciutadà cubà, “els grans errors de l’Estat van ser conquistar i expropiar”. L’expropiació de terrenys va ésser clau per a la situació en la que es troba Cuba actualment.
La Cuba de Castro
Milers de cubans van ser empresonats en condicions deplorables, altres milers van ser perseguits, intimidats i a generacions senceres se’ls van negar llibertats polítiques bàsiques. Cuba va aconseguir avenços en salut i educació, però molts d’aquests èxits es van veure contrarestats per llargs períodes de dificultats econòmiques i polítiques repressives.
La repressió es va consagrar a la legislació i va ser aplicada per les forces de seguretat, grups de civils alineats amb l’Estat i un poder judicial totalment subordinat a l’executiu. Aquestes pràctiques abusives van instal·lar a Cuba un clima de temor permanent que va coartar l’exercici de drets fonamentals, va pressionar als cubans a demostrar la seva lleialtat al govern i va descoratjar qualsevol possibilitat de crítica.
Castro encapçalant la revolució juntament amb el poble Cubà
El progrés en el pla dels drets econòmics, socials i culturals mai va estar acompanyat per avenços similars en el reconeixement dels drets civils i polítics. Durant les cinc dècades que Castro es va mantenir en el poder, la negació de llibertats fonamentals va ser implacable, i fins i tot es va intensificar en certs períodes, com l’onada repressiva contra 75 defensors de drets humans, periodistes, sindicalistes i altres crítics del govern que va tenir lloc en 2003. Aquestes persones van ser acusades de “mercenàries” del govern nord-americà i jutjades en forma poc lícita.
Durant les gairebé cinc dècades que va governar Cuba, Castro va imposar un sistema repressiu que va castigar pràcticament totes les formes de dissens, un llegat que malauradament perdura fins i tot després de la seva mort.
{{ comment.text }}