Rubén Pacheco. Vic
La grisor del cel a la capital d’Osona amenaçava pluja imminent. Una pluja que, per sorpresa dels que voltaven pel centre històric vigatà proveïts amb paraigües, no va arribar a produir-se amb contundència. Una breu gotellada de cinc minuts no és suficient per espantar als veïns de la Catalunya Central, acostumats a grans precipitacions a aquestes alçades de la tardor. Tot i així, al trobar-nos en un dia laborable, ningú té el temps per passejar-se per l’emblemàtica plaça major de la ciutat sense pressa, parant-se a visualitzar en detall el punt més cèntric de la ciutat. O potser sí. “Cada dia hi ha més banderes, Carme”. La senyora Joana, jubilada des de fa 3 anys, no deixa de sorprendre’s cada setmana més amb allò que veu als balcons dels antics edificis que contemplen la plaça. “Sempre hi han estat, les banderes. O al menys jo les recordo des de fa molts anys. Però sembla que cada setmana que hi vinc n’hi ha més”. I és que el contrast a la Plaça Major vigatana era el reflex del contrast que predominava a tota la ciutat: el viu i lluminós color groc bregava amb el gris predominant al cel, un gris que apagava el dia i que no acompanyava als ànims d’un divendres, a les portes del cap de setmana.
Al carrer dels Argenters, el veïnat s’amuntegava a les antigues botigues d’alimentació, que promocionaven el seu embotit com el tresor que significa per la ciutat. Com el símbol que conforma una part de la “marca Vic”. Per contra els seus veïns, en forma de multinacionals tèxtils, intenten atraure l’atenció dels vianants amb les seves exposicions de roba de colors vius i els seus cartells anunciant preus més baixos que l’establiment del costat. Tot i així, sembla que el gran públic vigatà no està fet per a ells, o com a mínim en un matí gris de divendres.
Resseguint el carrer, que sembla ser més d’una altra època que actual, l’arribada a la plaça del Canonge Colell s’anuncia de diverses maneres. Per a alguns, tot i la seva mida reduïda, com una de les places amb més història de la capital d’Osona, per d’altres, com una de les reivindicatives de la ciutat, gràcies a la col·laboració dels pocs veïns que s’hi troben afincats però que no dubten en penjar pancartes que resen “Llibertat presos polítics”, i que casen amb les senyeres i estelades que les acompanyen. Per als vianants restants, però, és un símbol de l’arribada del Nadal, juntament amb l’avet nadalenc que presideix la Plaça Major, ja que els llums s’estenen pel cel que ocupa tota la superfície d’aquest punt de la ciutat. Així, fer una mirada al cel és veure la protesta i les celebracions alhora, és veure la indignació i la devoció i, en definitiva, és tornar a experimentar el contrast que viu aquesta ciutat.
I mentre que la gent continua transitant la ciutat, mentre que un home que porta un llaç groc a la seva jaqueta observa detingudament una botiga anomenada “Joguines Somnis”, mentre que a la carnisseria Glòria la cua per fer les compres dels àpats nadalencs arriba fins la porta i mentre una estructura d’andamiatge subjecta a dos operaris que es troben rehabilitant una façana del carrer de Cardona, sota la constant queixa sobre el poc espai d’amplada que disposen en aquest carrer per poder treballar, a la plaça de Don Miquel de Clariana espera l’arribada, immòbil, “L’estudiant de Vic”. Aquesta escultura creada per l’artista vigatà Joan Seguranyes, que no deixa de contemplar la casa Masferrer, reconvertida en un edifici municipal. I és que l’escultura que reflexa l’aparença de l’estudiant vigatà fa gairebé 40 anys, amb la seva tonalitat obscura, contrasta amb el llaç groc de proporcions desmesurades que penja del balcó de Masferrer.
Última parada. Dirigir-se cap al Temple Romà, situant-se a la ciutat de Vic, és inevitable. Una edificació construïda a principis del segle II, quan l’Imperi Romà era clarament predominant. Amb columnes llisses i l’entaulament corinti característic de l’època, l’edifici conserva la seva atemporalitat davant els canvis que es donen a la ciutat. Al seu interior, hi habita una exposició artística temporal, que comparteix escena amb d’altres actes en funció del dia que es visiti. Al sortir, just davant, un local nou acaba d’obrir les seves portes fa uns mesos. Ambientat als anys ’80, amb el corrent glam i rock, en general, de l’època, i que a simple vista sembla extret de la més profunda New Jersey, es troba el 80’s Vic. En aquest restaurant, els clients estan convidats des de que entren per la porta a escollir el disc de vinil que volen escoltar. The Rolling Sotnes, Bryan Adams, AC/DC, The Beach Boys… Cadascú decideix les seves preferències. El local, però, compta també amb una il·luminació potent, viva, que atreu la mirada de qualsevol que hi passi per davant, que convida a quedar-se quiet, immòbil davant la crida d’atenció del local. Quiet, immòbil. Com el Temple Romà de Vic, just al davant. A la ciutat dels Sants – i dels contrastos – invertir el temps en la plena observació sembla ser inevitable.
{{ comment.text }}