Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

L’agnosticisme a la ciutat dels sants

La religió està de mode, la joventut actual no entén la gran afició que tenen els vells per anar a redimir els seus pecats i assistir a la missa dels diumenges.

  • UVic
  • 08/01/2018 | 9:00

Verónica Mur. Vic

Vic s’ha convertit en una comunitat agnòstica que obvia tota escletxa religiosa amb la única finalitat d’evolucionar cap a una ciutat cosmopolita i contemporània. En la societat moderna i frenètica de la capital osonenca les esglésies –malgrat ser Osona la comarca amb més espais de culte catòlic, després del Barcelonès– han passat a ser invisibles, decoratives.

Mapa religiós de Catalunya. Direcció General d'Afers Religiosos.

Mapa religiós de Catalunya.
Direcció General d’Afers Religiosos.

S’han convertit en grans monuments oblidats per molts joves, que resten desitjosos que algú els hi faci una petita visita de tant en tant. Somnien amb que qualsevol s’assegui als seus llargs bancs de fusta envernissada o es perdi admirant els antics retaules pertanyents als segles del gòtic o del barroc.

És estrany pensar que Vic, l’anomenada ciutat dels Sants, hagi perdut el costum religiós. La vila que en el segle XVIII va viure una reanimació econòmica que va possibilitar el creixement de la ciutat amb la construcció de nombrosos edificis religiosos, ara roman repleta de símbols espirituals i referències al catolicisme. Aquests, carregats de polseguera a cada racó del casc antic, s’han convertit en un cementiri urbà. En la ciutat vella, els noms dels carrers fan referència als Sants. Uns cartells massa nous enclavats a les florejades façanes dels edificis senyorials. No concorden amb l’estètica medieval dels carrerons empedrats que dificulten el passeig amb llambordes amuntegades.

En un altre punt de la ciutat vigatana, una àvia observa l’església de la Pietat. La seva mirada està perduda regant els geranis del seu minúscul i claustrofòbic balconet. L’escena és depriment, segurament molt diferent de la que recorda en la seva època de joventut. Però, en l’actualitat, l’obra de Josep Morató resta impassible contigua al Temple Romà que acull una interessant exposició i llueix sent considerat Bé Cultural d’Interès Nacional. Al seu costat “La Pietat” es veu petita i insignificant, ha perdut valor i ara només és un conjunt de pedres dins d’una ciutat que alberga repliques a cada cantonada.

Mentrestant el temps canvia en pocs segons, el cel es torna malenconiós. La humitat comença a penetrar dins dels ossos d’aquells que encara no estem acostumats a la difícil climatologia de Vic. Mentre la llum del dia canvia en pocs minuts, les pedres de la façana de l’església de la Pietat han deixat de ser terroses, s’han tornat opaques i grisenques.

Comencen a ressonar els primers trons, aquests esclareixen els pensaments somnolents de l’àvia que rega els geranis, entra al piset ràpid, preveu tempesta. La tamborinada sona, juntament amb les campanes de la Catedral de Sant Pere, l’únic espai religiós que encara és transitat. La repicadissa constant del campanar romànic envolta la ciutat i emmudeix els petits llocs de culte que han sigut elidits al llarg dels anys.

Els vigatans passen per davant de la poliestilística catedral sense ni tan sols fer-hi un cop d’ull. Corren, per por que els atrapi el temporal, a un ritme frenètic, aquell que les seves ocupades agendes els obliga a portar. Un home passeja un gos que orina a les escales del majestuós edifici. ¿Ha perdut la fe en creure que aquell lloc és la casa de tots, un espai on refugiar-se i un lloc on confessar les pors, intimitats i preocupacions?

Dins del colossal edifici des del qual ressona la melodia del campaneig, una parella de jubilats contemplen l’imponent retaule gòtic. La seva visita és purament turística i durant l’estona que s’hi estan a dins fotografien amb un mòbil d’última generació qualsevol detall que acabarà oblidat a la memòria del seu telèfon.

Assegudes als perllongats bancs de fusta hi ha tres senyores en silenci, potser resen, potser reneguen de la solitud de l’establiment. Una d’elles està agenollada en el desgastat i vell reclinatori, una postura que del tot segur va en contra de la seva escassa mobilitat. Les seves esquifides cames enfundades en mitges color carn de venda en farmàcies aguanten el que dura l’oració, tot per la fe.

En la ciutat que pateix un canvi constant encara hi ha persones que s’aferren amb mans tremoloses al seu rosari. Obstinades per tal de no canviar els costums que un dia els hi van ensenyar. Reneguen de l’evolució i se senten segures en aquests vells establiments que, parsimoniosament aniran perdent la seva funció religiosa per a esdevenir en arcaics monuments que flashejar.

 

 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fer un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per a fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.