Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

“Nen fes-me un lloc”

La rambla del Carme és un dels passeigs més transitats de Vic, un dels punts neuràlgics de la ciutat i on encara queden bancs que criden als quatre vents per asseure’s

  • UVic
  • 22/12/2017 | 9:00
  • 0

Victor Barroso, Vic

La vida continua. La vida no espera a ningú. La vida et dóna oportunitats úniques que s’han d’aprofitar quan venen perquè el carter, si truca dos cops, és a les pel·lícules. Eren dos quarts de dotze d’un fred i gris matí quan un home tapat de dalt a baix amb una parca i amb el seu casco groc, inconfusible, baixava de la seva moto groga, inconfusible també, per entregar un petit paquet que va treure del bagul. Només va trucar un cop. Ningú va contestar i va marxar. Qui sap si amb un pèl més de paciència hagués pogut entregar-lo i haver evitat al destinatari la mandra d’haver d’anar fins a correus per recollir aquell petit paquet que va tornar a desaparèixer de la meva vista dins del bagul de la moto d’aquell home, menut i prim. En Joan era viva imatge de la formiga atòmica circulant per Vic i la curiositat em va obligar a fer-li una pregunta que em rondava feia temps: encara s’envien cartes particulars? Em va dir que ell feia mesos que no en veia cap. Multes, de publicitat i del banc a puntades; personals ni rastre. Hem perdut el romanticisme per la ploma i el paper. Una espècie en extinció.

Tot des del punt de vista que ofereix estar assentat en un banc. Atent, curiós i qüestionant tot allò que els ulls anaven enregistrant. Solitari, fred i humit després d’una nit gèlida amb l’ànim de passar desapercebut i veure què succeïa en l’entorn. Inspirat en Forrest Gump, però sense esperar l’autobús ni explicant la vida al primer desconegut perquè ningú s’hi va asseure. Ningú s’hi asseu ja als bancs. Menys en aquestes dates pròximes a l’hivern. Ja no se sent allò de “nen, fes-me un lloc”. Una altra espècie en extinció.

Aquesta pot ser forma de perdre el temps per alguns o d’aprofitar-la per reflexionar i tornar al frenesí de la vida amb més força. Una pràctica que ja havia fet més d’un cop i que em va recordar vells temps. Cada tarda esperava a la meva mare a què sortís de la feina assegut en un banc, fent temps i avorrit al principi, encara que el pas temps em va fer veure que hi ha maneres per divertir-se en un banc tot compartint confidències amb la meva mateixa mare mentre berenàvem o, com diu la meva iaia, posant “fino” al personal. Sempre ens han venut la moto que no està bé això de criticar als altres, però és un plaer ocult. En aquest país ho fem per naturalesa i jo cada cop que m’hi assec no m’hi puc resistir. És inevitable. Tard o d’hora comences i no saps quan acabaràs. Els psicòlegs diuen que és per una qüestió de superioritat, jo crec que és per vici. No els hi discutiré.

A la rambla del Carme, al costat d’un quiosc, n’hi ha un de molt maco. Està en perfectes condicions i, a pesar de la baixa temperatura, et crida perquè li facis companyia. Per aquest carrer passa gent de tots els colors. Nens amb motxilles que “havien fugit”, segons em van dir, d’un institut que veuen com una autèntica “presó”; el carter; senyores passejant mentre peten la xerrada posant ‘a caldo’ a la veïna, advocats, policies… Tots amunt i avall. Tots dins del seu món. I jo allà. Immòbil, passant fred i aguantant per treure’n alguna cosa de profit. Pensant com ells, imaginant diàlegs de les seves converses i traient-li suc a cada detall. No s’ha mirat aquest abans de sortir de casa? Senzillament, no. La broma dels turmells a l’aire o els texans trencats amb el fred que pela ja passa de castany a obscur. Ai, si ho veiés la meva iaia… Altres combinen aquest estil amb mitjons de rombes i formes vàries i l’estil tampoc em convenç. “És que no etens de moda”, m’acostumen a dir. I segurament sigui cert, però no hi ha per on agafar-lo.

El tema estrella aquests dies són les pròximes eleccions a la Generalitat de Catalunya del divendres 21 de desembre. Els fanals s’emplenen de cartells i pancartes amb els somriures d’orella a orella dels candidats, les portades dels diaris centren tota la seva atenció en aquest enrenou polític i els carrers i les barres dels bars es converteixen en autèntiques tertúlies. Sense moderadors ni càmeres, però amb més respecte i educació que la que s’emet per televisió. En 20 minuts per fer un cafè no vaig sentir una mala paraula entre tres senyors, d’avançada edat, però de diferent color. Dos independentistes, votants confessos de Junts Per Catalunya, i un altre que sense tenir-les totes “amb això de la independència” i havent votat sempre al PSC meditava canviar de “bàndol” perquè considerava que “Catalunya s’ha guanyat el dret a ser, simplement, escoltada”.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fer un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per a fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.