Les cares de la Carla: La vida amb esclerosi múltiple

Quan a la santjoanina Carla Huertas li van diagnosticar esclerosi múltiple amb només 17 anys, la seva vida va fer un tomb. Ara, amb 24 anys, ha decidit compartir la seva experiència en el documental Les cares de la Carla, dirigit per la seva amiga Eva Maestre Fajula. No és només un testimoni sobre la malaltia, sinó un acte de valentia: Huertas sempre havia gaudit de la solitud i de passar desapercebuda, fins i tot abans de l’esclerosi, i ara ha fet el pas contrari d’exposar la seva història perquè altres persones que passen pel mateix no se sentin soles.

El documental es va presentar fa unes setmanes al Palau de l’Abadia davant una sala plena, amb espectadors dempeus, i va generar un fort impacte emocional. A més, es va estrenar simultàniament a YouTube, on ja supera les 1.400 visualitzacions. “No ens esperàvem arribar a tanta gent”, reconeix Huertas. El projecte també ha despertat interès més enllà de l’àmbit local i té propostes per portar-lo a escoles de la comarca. Són conscients que és una primera incursió en el món documental, però la proximitat de la història complementa la falta de recursos o d’experiència.

El primer símptoma de la malaltia va ser una pèrdua sobtada de visió en un ull, un senyal que es va acabar confirmant com a esclerosi múltiple després de diverses proves mèdiques. “Al principi vaig plorar molt, no sabia ni què era aquesta malaltia ni què significava per a mi”, explica Huertas. Però amb el temps, l’esclerosi es va convertir en una realitat quotidiana amb la qual ha après a conviure.

LA VIDA AMB ESCLEROSI MÚLTIPLE

El seu dia a dia està ple de reptes: la fatiga extrema, els brots que afecten la mobilitat o la visió i les limitacions que li impedeixen tenir una vida com la d’altres joves. Tot i això, Huertas ha trobat maneres d’adaptar-se. “Sempre he estat una persona tranquil·la, i potser això m’ha ajudat a acceptar millor els canvis”, diu. Actualment, treballa a Moda Re-, una botiga de segona mà vinculada a Càritas i la Fundació MAP, on ha trobat una feina adaptada a les seves necessitats.

Tot i les dificultats, Huertas no vol que l’esclerosi sigui el centre de la seva vida. De fet, una de les experiències més importants per a ella i que descriu el documental va ser el viatge a Mèxic per trobar-se amb la seva parella, que va conèixer per internet. Una reunió prevista que es va haver de posposar un temps per la covid: “Va ser un repte enorme, perquè allà la calor m’afectava molt, però la seva família em va cuidar molt bé”. Per Huertas, aquests moments són essencials: “Encara que no sempre em trobi bé, crec que és important viure experiències noves i no deixar que la malaltia et tanqui a casa”.

Malgrat que la Fundació d’Esclerosi Múltiple de Barcelona va rebutjar difondre el documental per la seva política de no compartir testimonis individuals, Huertas i Maestre veuen el projecte com una porta oberta a noves iniciatives. “Quan es tanca una porta, se n’obren d’altres”, afirma amb optimisme. Ara estan explorant la possibilitat de portar el documental a festivals i ampliar la seva difusió, però tocant de peus a terra i sense pretensions: “Si una sola persona veu el documental i se sent menys sola, ja ha valgut la pena”, conclou Huertas.