Malgrat tots els peròs que hi puguem trobar, Vic està de moda i s'hi viu bé, i si no fos aixó ara no estaríem parlant d'aquest increment de la població

Si ara em preguntessis quants habitants té Catalunya, així d’entrada em sortiria dir-te 6 milions. I si em demanessis quants vigatans som, et diria 30.000. Potser perquè les vaig aprendre de petit, com les comarques, les capitals, els rius i les muntanyes, són xifres que no he actualitzat prou. Òbviament ja sé que som 8 milions de catalans, però la campanya del “Som 6 milions”, en plena infància de la meva generació, va ben calar en l’imaginari col·lectiu. Amb Vic, em passa una mica el mateix. Dilluns, quan vaig llegir a EL 9 NOU que “Vic supera la barrera dels 50.000 habitants i ja és una de les 24 ciutats més poblades de Catalunya”, vaig pensar que poca broma. La ciutat dels 30.000 habitants dels anys 80, 90 i de principis dels 2000 havia agafat una embranzida forta i ja deixava de ser aquella ciutat d’interior que, a ulls de molts que viuen a la capital (a la catalana), és al cul del món. Pot semblar que és una broma, però quan estudiava a la universitat, a l’Autònoma, m’havien arribat a preguntar si a Vic teníem cine i si m’acompanyaven a l’escola en tractor. Que evidentment no passaria res, però quan veies tan desconeixement, pensaves “que bé venir de comarques!”. Ara, per tant, Vic i, de retruc, Osona entren al club dels 50.000. Només hi ha 12 comarques amb ciutats que superin aquest nombre d’habitants. Però perquè ens fem una idea del que representa aquesta xifra, és la meitat dels habitants que té Girona, encara no arribaríem a la meitat del nou Camp Nou i encara estem a 30.000 habitants de Manresa. Així que la rivalitat per la capital de la Catalunya Central continuarà. Dades i comparacions a banda, aquest pas cap a ciutat mitjana suposa entrar en una nova dimensió i, com a tal, calen recursos (és a dir, diners) i una transformació dels serveis. Vic no és igual ara que el 1981 i alguns d’aquests serveis, lluny d’anar endavant, han anat enrere. En aquest sentit, és fàcil llegir entre línies l’estat de les infraestructures i la pèssima connexió amb transport públic amb Barcelona: un tren que va més lent que fa 40 anys i una línia d’autobús, l’e12 operada per Sagalés, que acumula una queixa rere una altra, saturada també pel mal estat del tren. I quan parlem de serveis, ens referim també a la sanitat. L’Hospital de Vic és el mateix que a finals dels 80. Ha crescut en serveis amb més centres, però els llits són pràcticament els mateixos. Serveis també són les escoles. N’hi ha de noves, però aquí el repte és majúscul a l’hora d’actualitzar un model Vic que ha funcionat, però que s’ha quedat enrere i ha de treballar amb una realitat encara més nova: tres de cada deu veïns de Vic ja són d’origen estranger. Una realitat que tothom ha d’afrontar sense por de parlar-ne, ja que la població nouvinguda que ha escollit la capital d’Osona per fer-hi el seu projecte de vida explica part d’aquest creixement. Serveis són també equipaments culturals, són aparcaments i una mobilitat complicada en hores punta, són nous espais judicials dels quals fa temps que se’n parla i són també instal·lacions esportives que han quedat col·lapsades. I així podríem seguir. El cas és que, malgrat tots els peròs que hi puguem trobar, a Vic s’hi viu bé, i si no fos així ara no estaríem parlant d’això. “Vic està de moda”, escrivia el periodista Carles Fiter per obrir la notícia dels 50.000 habitants, i no li falta raó. Les modes, sovint, són passatgeres. En canvi, aquesta ha arribat per quedar-se, si fem cas a les previsions. Per això, és fonamental que administracions i agents econòmics i socials sàpiguen estar a l’altura del moment i, sobretot, pensin en totes i cadascuna d’aquestes 50.000 persones que han escollit Vic per la seva qualitat de vida. En cap cas, aquest creixement es pot traduir en menys serveis o de menys qualitat i amb pisos a preus desorbitats. Durant molts anys, Vic ha lluït l’eslògan “Vic, ciutat a la mesura humana” i, de fet, l’equip de govern el continua defensant en el seu pla d’acció. Més que mai pren sentit i, sobretot, prendre-se’l ben seriosament.

Malgrat tots els peròs que hi puguem trobar, Vic està de moda i s'hi viu bé, i si no fos aixó ara no estaríem parlant d'aquest increment de la població

50.000, poca broma