Què passa al Santa Creu de Vic? Què ha passat amb Santa Creu? Per mi sempre ha estat un hospital […]

Què passa al Santa Creu de Vic?

Què ha passat amb Santa Creu? Per mi sempre ha estat un hospital de referència en la cura de les persones grans, en l’acompanyament a la mort i en la rehabilitació. Per mi, era l’orgull de la meva comarca i sempre que podia explicava el gran referent que era per allà on anava. Tant des del punt de vista professional com del personal. Santa Creu ha acompanyat en el procés del bon morir alguns dels meus familiars i alguns altres com a familiars acompanyants. I n’estàvem molt agraïts. Però alguna cosa ha passat, ja que no és l’hospital que era. Desgraciadament tenim un nou familiar a l’hospital i aquesta vegada va tot al revés. El personal d’infermeria va saturat i ja no tenen temps per acompanyar, el personal mèdic és escàs i no informa del procés, del diagnòstic ni del pronòstic. Quan intentem parlar amb el metge gairebé mai té temps. I si intentem contactar amb l’hospital via telefònica és impossible. Porto trucant-hi cada matí des de fa cinc dies i només surt un missatge que et deixa després en espera amb una música. Avui hi he trucat 13 vegades, una de les quals m’han contestat i penjat, i tot el que he aconseguit de l’operadora és dir-me que torni a trucar més tard que no poden contactar amb el metge referent. Soc metge, sé de què parlo, informar la família per tranquil·litzar-los és part de la nostra feina. Acompanyar en el procés de la malaltia és part de la nostra feina. I si a més et dediques a la gent gran (jo també em dedico a la gent gran), tot això és encara més important. Conec l’estat actual de la professió mèdica. Hi ha molta pressió assistencial, càrregues de treball enormes, i la professió està poc valorada. Però si decideixes treballar d’això ho has de fer el millor que pots i que saps. Si no, canvia de professió o canvia de país. Jo ho he fet, he canviat de país perquè aquí era insostenible i no volia abaixar la qualitat de la meva feina i no volia deixar-hi la pell. Així que si decideixes quedar-te aquí, ho has de fer al 100%. I si decideixes venir aquí, des d’un altre país, ho has de fer amb els estàndards del país que t’acull. Com a mínim! Si no, millor. Així que de nou em pregunto, què ha passat amb Santa Creu? És la pressió i la sobrecàrrega o la desídia i el desinterès? Si és el primer, crec que el sistema ha de canviar. Els que manen han d’analitzar la situació i buscar maneres per canviar-ho perquè seguir així ens costarà la vida dels malalts, els familiars i els professionals. Si és la desgana i el desinterès, doncs canvieu de professió. La pandèmia ens va esgotar a tots, però no podem viure eternament posant la mateixa excusa. No podem viure en el passat i no podem deixar que un gran hospital com és Santa Creu passi a ser un hospital mediocre amb personal esgotat i usuaris descontents. Espero que aquesta reflexió ajudi a posar fil a l’agulla i millorar la situació actual. No és una queixa simple, és un toc d’atenció perquè es pugui arreglar.

Cristina Pujol
Balenyà

Pots fer alguna cosa per La Marató

S’acaba l’any, i un cop més ens abraça l’esperit de La Marató, que any rere any recull diners per investigar alguna malaltia. Aquest any, però, l’objectiu és lluitar contra les malalties respiratòries, i aquí sí que podem fer molt més cadascun de nosaltres. Més enllà dels diners que puguem aportar, sabem que una part important d’aquestes malalties estan causades o agreujades per la contaminació atmosfèrica. Quan pensem en la contaminació atmosfèrica, sovint ens venen al cap grans xemeneies industrials i emissions tòxiques, però cal recordar que també en generem diàriament nosaltres mateixos. A Osona, per exemple, fem un ús excessiu del cotxe privat, i any rere any estem al capdavant de les comarques que menys utilitza la mobilitat sostenible: desplaçaments a peu, en bicicleta o transport públic. A partir d’avui, podem esforçar-nos a pensar si cada desplaçament és imprescindible fer-lo en cotxe. Potser tenim altres maneres d’arribar a la feina, o a l’escola, o comprar més a prop de casa. Al mateix temps, per facilitar aquest canvi, hem de reclamar al nostre ajuntament que inverteixi en mobilitat sostenible: voreres accessibles per a tothom, carrils i aparcaments segurs per a bicicletes i patinets, i millora de l’oferta i qualitat del transport públic. També podem plantejar-nos vacances sense avions o vaixells, que avui dia ja sabem que són altament contaminants. Fer aquest canvi no només millorarà la nostra salut, sinó també la de la resta de persones que viuen en una de les comarques més contaminades d’Europa, sobretot a aquelles persones que ja tenen patologies respiratòries i que necessiten respirar un aire de millor qualitat.

Fermí Tanyà, Osona Respira
Vic

Aplaudiment al concurs de trasllats

Si hi ha escoles públiques que funcionen és perquè tenen equips força estables que dia rere dia s’impliquen, s’arremanguen i s’esforcen per millorar el sistema educatiu públic del país. A la vegada, lluiten amb canvis de currículum, formacions contínues, noves mirades en alguns temes i els famosos concursos de trasllats. Des del 2019, els processos d’oposició del personal docent han anat perdent valor fins al punt que alguns milers de funcionaris de carrera ens sentim decebuts, enganyats i indignats; i això no és bo pel sistema. Ara trobem uns funcionaris que vam invertir hores, esforç i temps familiar per passar uns exàmens d’oposició envers altres que per mèrits i anys treballats els han estabilitzat com a funcionaris sense passar cap mena de prova. A més a més, un alt percentatge dels que van aconseguir el funcionariat passant exàmens d’oposició amb dedicació de temps han de recórrer mig Catalunya per anar a treballar. Per exemple, els funcionaris que van passar pel procés dur on res es va regalar que tinc més propers han d’anar de l’Esquirol a Blanes, de Manlleu a Figueres, de Vic a Barcelona i de Centelles a Sabadell. Al mateix temps, milers de persones amb anys d’experiència van opositar per mèrits, i sense que cap inspector observés la manera com gestionaven l’aula, al cap de dos mesos van ser estabilitzats i reconeguts com a funcionaris de carrera. En el meu cas, igual que 1.800 persones més, vaig haver d’esperar un any per ser reconeguda com a funcionària de carrera. Del 5 al 26 vam presentar les sol·licituds del concurs de trasllats, un concurs on es desafavoreixen els funcionaris que van haver de passar per un procés d’oposició. Mentrestant, s’afavoreixen els de carrera que es van estabilitzar fa dos anys perquè ja els compten tots els anys treballats com a interins i els mèrits que ja els van comptar per fer-los funcionaris de carrera. Si això ho haguéssim sabut moltes persones com jo no haurien passat per un procés tan dur per poder tenir una estabilitat laboral. Ara alguns perseguim una plaça definitiva però amb una gran diferència, que funcionaris de carrera novells amb experiència passen per davant dels funcionaris de carrera veterans que han passat per un procés d’oposició. Així doncs, alguns funcionaris de carrera veterans que hem passat per un procés d’oposició perseguim una plaça definitiva, però ara ens passen pel davant funcionaris de carrera novells amb experiència. Amb tot el panorama, que nobles els sindicats per reclamar que surti el màxim nombre de places possibles i quines negociacions més brillants! Segons ells, si els centres no publiquen les places s’estan vulnerant drets, però que funcionaris novells amb experiència passin per davant dels funcionaris veterans que han passat per un procés d’oposició més que dur ho troben del tot bé. A quin preu aquesta estabilització? A favor de qui? Només ens queda aplaudir per no plorar.

Núria Baranera
Vic

El nom sí que fa la cosa

El sentiment de comarca moltes vegades té a veure amb el fet que no s’identifiqui els seus habitants amb un altre poble de la mateixa comarca. Per exemple, els habitants d’Osona se senten osonencs perquè el nom de la comarca és inclusiu i no s’identifica amb la capital. Us imagineu els habitants de Torelló, Manlleu o Sant Hipòlit si visquessin a la comarca del “Vigatà”? Tindrien el mateix sentiment comarcal? Em sembla que no cal ni dir la resposta. Aquest mateix exemple és vàlid per a altres territoris com per exemple la Garrotxa, l’Empordà, el Pallars, etc., noms que identifiquen un territori però no la capital comarcal. Aquesta qüestió es pot veure molt clarament al Ripollès. El sentiment de comarca no està molt estès que diguem, i penso que pot ser donat pel nom. La Vall de Camprodon, la Vall de Ribes, el Baix Ripollès són denominacions concretes pels diferents indrets i poblacions per no haver de dir el nom de la comarca. Difícilment sentiràs algú de Camprodon, Ribes o Sant Joan dir que se senten “ripollesos”. Tenir un nom que identifiqui a tots per igual, des de Molló fins a Toses, seria una bona idea. Un nom que tingui la suficient força identificativa per a tots els 19 municipis de la comarca i que també pugui esdevenir una potent marca turística, sense renunciar a tot el bagatge històric i cultural del territori. De tota manera, suposo que no ha de ser fàcil trobar un nom que sigui un denominador comú per a tots, però hi ha elements comuns que segur que podrien generar consens. De més verdes en maduren.

Alba Estrada
Montesquiu

I tot s’acaba

Sí, tot s’acaba en el nostre món. És hora de donar gràcies als treballadors d’EL 9 NOU per la seva dedicació. No us canseu de donar alegries, informació… Això és alegrar i pacificar el cor, a voltes tan trasbalsat per tantes coses. No perdem el temps. Estimem-nos i ajudem-nos, perquè ningú és més que ningú. Que tinguem tots un bon temps de preparació a Nadal, és a dir advent. Temps bonic, en ell recordarem Maria, Mare de tots i Mare del Déu que perdona i salva. Desitjo a tots un Sant Nadal i un venturós any 2025 ple de felicitat i pau. Que el nou any sigui pacífic per als llocs on estan en guerra i que la pau, la bondat i el goig de felicitat no s’apartin de nosaltres.

Montserrat Garriga Sardà
Vic

Agraïment d’El Tupí

Com cada any, fidels al seu compromís, el col·legi El petitmiquel ha fet recollida d’aliments, un total de 360 quilos, en benefici del menjador social El Tupí de Vic. Gràcies a aquesta labor i ajuda podem tornar a omplir les prestatgeries del rebost. Estem molt agraïts i contents de comptar amb el vostre suport.

Núria Casamitjana, en nom d’El Tupí
Vic

Deures i rius

Tenim les dues poblacions més grans de la comarca que porten anys entossudits a no voler reconèixer que no es pot oblidar fer els deures dels seus rius després de les experiències històriques que hi ha escrites de fets passats. Tots els que som majoritaris d’edat recordem els terrabastalls de les rierades que vam viure no solament dels nostres records sinó també contades dels nostres avis i avantpassats. La riuada del Ter de l’any 40 va ser una joguina per a Manlleu si la comparem amb la de l’any 19 del mateix segle. Si no hi hagués hagut el pont provisional del capdavall del carrer Sant Martí que per la voladura del final de la guerra del 36-39 de Can Molas va fer que se’n construís un de provisional amb els pilars de gàbies de pedra de riu que va ser el culpable d’inundar la plaça fins a uns quants graons de les escales, doncs la causa va ser que aquest va embussar el cop de Ter i va submergir tot el baix vila fins que va rebentar emportant-s’ho tot, bigues i pilars riu avall. Anys després vaig poder conèixer l’antiga filatura de l’industrial i mecenes Rifà, més tard dita Can Buixó, on de jove vaig treballar. A cada banda tant de Can Puntí com de Can Rifà uns rètols de ferro clavats a les parets senyalaven el nivell d’on va arribar el cop de Ter del 7 d’octubre de l’any 19. La de l’any 40 va ser en un nivell d’un metre i mig inferior que l’anterior i només va arribar just fins a la porta principal de la nau Rifà. Darrerament hi vaig baixar per comprovar si encara hi havia cap d’aquells senyals de l’any 19. Estan tots dos desapareguts! Ara diuen que trauran la resclosa antiga de Can Puntí que donava servei a les dues velles fàbriques per aconseguir més seguretat a la nostra població. Jo els pregunto i ja els he publicat la història dues vegades dels perills que té Manlleu des del pont de Can Molas fins a Can Llanes. Davant dels antics rentadors del canal hi ha crescut un immens illot de sorra i matolls amb l’afegit d’una passera que cada posterior riuada fa embussada creant una altra resclosa com la que hi ha a la fàbrica de més avall. El que fa por és el dia que vingui un futur cop de riu. Són aquests tres obstacles els que empitjoraran la riuada de dalt els esqueis, posant tota la població del baix vila en zona inundable. Tots els que coneixem el Ter ja vam avisar que fer una passera en aquell indret era un suïcidi, puix que aquests dos punts de fre, l’illot, la passera i la resclosa que es troba tot seguit espanta a tothom. Si els de l’ACA s’espavilessin en lloc de perdre diners a treure la de Can Puntí, que no és cap perill per a la població, correrien a treure els tres punts que són una amenaça. Quan hom s’ho imagina fa basarda el que qualsevol hora pot passar. Si de cas en volen saber més que vagin a Girona o Torelló, que després dels seus escarments acabaren sent els més espavilats. Hi ha una dita que diu així: Gat escaldat d’aigua tèbia tem. A Vic passa exactament el mateix. També estan entossudits a mantenir el Mèder ple de perills que acompanyat pel Gurri, el dia que ambdós s’emprenyin tota l’esplanada de l’anomenat Prat de la Riera quedarà submergit con ha passat a l’horta valenciana. Si la tecnocràcia en vol saber més, jo mateix els puc contar del que vaig ser afectat a la dècada dels quaranta quan anàvem de Sau a Vic. Al migdia, després de descarregar el blat a Cal Mastrot hi deixàvem el carro i el mulat per anar a dinar a Can Ventura. Ens va passar dues vegades. Mentre dinàvem ens feren ferotges temporals a les capçaleres dels dos rius i acabada la pluja carregàvem a Ca l’Illa les assignades saques de farina per una tremuja que les baixaven al cantó del davant del col·legi antic de Sant Miquel. Després, en arribar un xic més avall per la carretera de Calldetenes no es podia passar el pont de Can Caseta i ens haguérem d’esperar dues hores fins que van baixar els nivells de l’aigua dels dos rius! Un dia que ens miràvem el pont de Queralt, hi havia el doctor Junyent, que ens va indicar on havia arribat el nivell del Mèder. Aquest pont actualment encara té tres arcades, però el seu pas canalitzat actual solament dona cabal per un poc més de mitja, i per més desgràcia tenen aquest riu avall ple de matolls, arbres i malesa! Deuria ser molt tanoca el que se li va acudir construir-hi un gran teatre amb un aparcament afegit! És la tercera vegada que indico els perills que hi ha, tant a Vic com a Manlleu, a El 9 Nou. A mi m’és tot ben indiferent, ja que jo visc ben apartat de rius, però estic ben segur que cap dels possibles futurs perjudicats mai s’ho han imaginat! Una dita molt antiga diu: A la vora el riu no hi facis mai el niu!

Ramon Torra
Manlleu