Atletes o universitaris? Necessito ajuda per entendre-ho, perquè estic ben perdut. Il·lustríssim Senyor Alcalde, li he intentat explicar diverses vegades, […]

Atletes o universitaris?

Necessito ajuda per entendre-ho, perquè estic ben perdut. Il·lustríssim Senyor Alcalde, li he intentat explicar diverses vegades, però potser no ho faig prou bé. Il·lustri’m i ajudi’m a aclarir-ho, si us plau, perquè ja no sé si soc atleta o universitari. Portem un any d’injustícies, i la cosa no fa més que empitjorar. A veure si serà pitjor a Vic que a París. Per posar-hi l’última cirereta, fa dos mesos que la Regidoria d’Esports de Vic va decidir desballestar, d’un dia per l’altre, el gimnàs que utilitzaven tots els atletes del CA Vic. I, és clar, ens han deixat penjats, sense alternativa.

Posem-nos en situació. El CA Vic és un club històric, amb pocs recursos, però amb una base d’atletes joves molt prometedora. A les seves instal·lacions hi ha dos gimnasos. Un de nou, ben equipat, amb maquinària moderna, armariets, dutxes, sauna i més comoditats. Aquest, però, està gestionat per universitaris gràcies a un conveni entre el CA Vic i la UVic (que, evidentment, suposa ingressos per mantenir el club i invertir en els joves). Un altre d’antic, vell, que anomenàvem “soviètic”. Aquest és el que tocava utilitzar a diari als atletes del CA Vic, malgrat estar en un estat deplorable. Però, què ha passat? S’ha acabat la cessió d’espais entre l’Ajuntament i el CA Vic, i la Regidoria d’Esports ha pres el control de totes les instal·lacions. El gimnàs nou segueix sent per a la UVic (és curiós, perquè tot el contingut és propietat del CA Vic, a excepció de les parets). En canvi, el gimnàs “soviètic” ha estat desmantellat i ara els atletes del CA Vic no tenen res. Cap alternativa.

Després de mesos de desmantellaments i decisions incomprensibles, sembla que ens estan aplicant guerra freda, però si som tots de casa! On és la sensibilitat? Per què atletes d’elit, com Marta Molist, Encarna Núñez, Elena Congost… es queden sense gimnàs d’un dia per l’altre? Per què la canalla, les promeses del club, també es queden sense poder entrenar? És que les prioritats no quadren: prioritat per als universitaris abans que per als atletes d’elit i les joves promeses? Prioritat per als universitaris abans que per als nens i nenes de l’escola d’atletisme? Prioritat per a estudiants versus atletes? Prioritat per a la UVic, tot i que si algú és propietari de quelcom, aquest és el CA Vic? I el regidor? L’Honorable Regidor d’Esports, que també té responsabilitats a la UVic, com s’ho fa per gestionar tantes coses sense incompatibilitats? Perquè, a simple vista, sembla que el CA Vic no només no rep cap tracte de favor, sinó que és qui surt sempre perdent. Aquesta és la nova estratègia d’igualtat esportiva?

Sense fer la llista, només alguns detalls més de cosetes que són incomprensibles: fan canviar el CA Vic d’oficines a un nou espai en què hi tenen accés altres entitats quan vulguin. Això passa també al despatx de l’alcalde o del regidor? Es podrien compartir també? Es volen obrir les pistes al públic en general sense pagar, però el CA Vic sí que ha de pagar pel seu ús. Això és afavorir els atletes? Això és mirar per l’esport?, ajudar el CA Vic? Podrem anar a la piscina també sense pagar?, podrem anar a hoquei, bàsquet… sense ser-ne socis ni pagar? L’horari d’accés és de 9 a 23 hores: com ho fan els atletes que entrenen a les 7 o 8 del matí perquè treballen? Això sí, a partir de les 21 hores les pistes buides i malbaratant llum. Eeeeeiii, ni pensar-ho d’entrenar a l’agost, per Nadal, quan vingui el Club Atlètic de Madrid… en una comarca com Osona, que no ho saben que de la mateixa manera que els animals mengen cada dia els esportistes també entrenen cada dia de l’any?

Per acabar-ho d’adobar, busqueu els rètols i logotips. Quants espais indiquen que aquelles instal·lacions són del CA Vic? Perquè, si ho mireu, trobareu molt més ràpidament el nom de la UVic. Feu la prova, buscar el nom o logos del CA Vic entre els de la UVic és com jugar a Wally. Curiosament, els colors de la samarreta del Vic fan que la cosa sigui encara més irònica. Potser és que em confonc, potser no soc atleta i hauria de ser universitari. M’heu enviat el carnet? Perquè, si és així, almenys com a universitari podria anar al gimnàs decentment, dutxar-me i fer les meves necessitats. Si us plau, envieu-nos el carnet d’universitaris: a mi, a la canalla, a les atletes d’elit, als atletes, als entrenadors… tothom qui sigui del CA Vic. Potser així farem pinya amb l’eslògan que pregoneu i Vic realment s’activarà.

Mia Carol Bruguera, atleta del CA Vic
Vic

Treballadores del SAD del Ripollès

Avui he parlat amb algú que explicant-li tota la meva lluita per la meva vocació/professió m’ha dit que voldria perdre de vista les bicis que el rodegen i que admirava la gent com jo que es desdiuen per salvar i dignificar la seva professió. I és així, així com a un nen el pot despertar ser científic una joguina que li van portar uns reis, o per un aviador, uns avions que feia de petit tot jugant a l’escola… a mi em desperta la meva vocació, l’estima i l’amor que tenia cap a la meva àvia Tere, que malgrat estar molt malalta sempre tenia un somriure i ganes de fer jugar tots els seus nets. I va ser de gran, ja de molt gran, quan ja havia tastat un munt de professions, que vaig trobar amb el cuidar una faceta que desconeixia en mi, i vaig entendre perfectament d’on venia.

Després d’uns quants anys treballant com a treballadora familiar en el Servei d’Atenció a Domicili (SAD), he trobat una vocació que desconeixia abans. M’he format tant pel meu interès com per l’exigència del lloc de treball al Consorci de Benestar Social del Ripollès. Irònicament, l’exigència per tenir la titulació que ens retreien –no només a mi sinó a les meves companyes– ha quedat en res. El gener del 2021, el servei essencial del SAD es va delegar a l’empresa Sumar, amb una subrogació precipitada, sense informar adequadament ni les treballadores ni la ciutadania. Tot i que va succeir durant la pandèmia, això no justificava la decisió, ja que la gestió del servei ja mostrava deficiències anys enrere. L’argument oficial era que “no sortien els números”, però jo crec que era per falta d’interès a fer funcionar bé el servei i crear una xarxa de treball cooperatiu efectiva. Així doncs, dins el marc legal, l’administració en el procés d’externalització del Servei Públic d’Atenció a Domicili es va saltar uns quants passos a fer a l’hora de deixar el servei a mans d’empreses privades, com tenir executat un pla de viabilitat o una memòria justificativa, o donar lloc a la licitació del servei oferint oportunitats d’igualtats a altres possibles empreses, per no parlar de les condicions de les treballadores, que es van quedar en l’aire, sense acord previ. Som les professionals que entrem diàriament a les llars, adaptant-nos a cada situació i a les necessitats de cada persona. No només cuidem la persona dependent, sinó també els seus familiars. La nostra feina va més enllà de la higiene: procurem que somriguin, que lluitin, que mengin bé… Els números poden funcionar si s’administren bé, però ara la cadena és més llarga i hi ha més intermediaris. És això una millora del servei?

Moltes persones fem de la nostra feina la nostra vocació. Som innocents quan ho descobrim i volem aprendre cada dia més, però quan veus que passen els anys i la teva dedicació i implicació no es valoren, i que la incompetència dels qui gestionen esdevé un joc brut, has d’actuar. Per això agraeixo haver conegut companyes incansables que han iniciat la lluita amb el Sindicat SAD per dignificar la nostra professió. Em pregunto: si una administració pública no aplica la seva pròpia normativa sobre relació de llocs de treball (RLT), què podem esperar del futur? Què passarà amb els joves que, després d’estudiar, no veuen valorada la seva feina i no poden independitzar-se per l’alt cost de l’habitatge? Els serveis cada cop són més privats, i les empreses no estan obligades a tenir una RLT. Cal lluitar pels nostres drets laborals i per un món més just. Enmig d’un món tan deshumanitzat, i després d’una vida professional sincera i compromesa, em sento estafada per la feina que porto fent durant tants anys, i segueixo fent. Així que ara, després de la feina feta, cal esperar que es faci justícia.

Eva Robles
Ripoll

Cove de Sant Fruitós

Des de la parròquia de Sant Fruitós de Balenyà agraïm a totes aquelles persones que han fet possible aquest XVI Cove amb les seves aportacions, amb l’adquisició de butlletes i amb la logística de l’organització. Tothom ha estat útil i necessari. També agraïm la gran acollida que va tenir, per part de la gent, el concert dels Metropolitan Union dissabte dia 18 a l’església, que feia molt de goig. Es van haver d’afegir cadires perquè no s’hi cabia als bancs. Una actuació fantàstica, memorable, extraordinària. Abans, però, també van intervenir amb alguns cants durant la celebració eucarística de les 7 del vespre. I el dia abans hi havia una vintena de persones a la presentació del llibre Sant Fruitós. Apunts històrics del patró de Balenyà i el seu culte a la parròquia, que es va fer a la sala del casal d’avis. El número que li correspon el cove d’enguany és el 249, que la persona afortunada va adquirir sortint de missa de l’Ajuda el dia 12 de gener de 2025. La rifa ja està, però alerta que hi ha loteria nacional per al dia 25 de gener. Per tant, no llenceu les paperetes. Enhorabona a la persona afortunada i moltíssimes gràcies a tothom.

Antoni Mas, en nom de la parròquia
de Sant Fruitós de Balenyà Balenyà

Recordant Xavier Arumí Dou

Certament no podem oblidar la teva ajuda, des del començament d’El Tupí, quan necessitàvem fer els estatuts i posar nom de referència per començar i poder obrir el menjador social. D’això ja fa més de 20 anys. Tal com deia el pare Miquel Estrader, monjo de Montserrat, “el món d’avui necessita testimonis, no sants”. No per devaluar els sants, sinó per valorar la feina i entrega dels testimonis que la seva generositat i disciplina marquen el camí de cada dia. Això has estat tu, Xavier, persona responsable, gran professional, a punt sempre d’obrir camí, d’orientar, de posar-te al costat, perquè funcionés amb la teva ajuda, incansable, sempre a punt. Gràcies per tantes hores passades amb tu, per orientar-nos i sentir-nos ajudats com a germà gran d’una gran família. El teu testimoni de vida, de treball i familiar han estat evidents. Pensem, doncs, que tenia raó el pare Miquel, perquè el testimoni deixa una petjada en el seu camí, i aquesta fermesa és la força que ens fa moure a tots. Gràcies perquè en el teu record en El Tupí segueixes els punts de l’acollida, el valorar i l’estimar, els tres punts que són el lema d’El Tupí. I això és el que feies tu. Gràcies. Descansa en pau. Et recordarem sempre.

Núria Casamitjana, voluntària d’El Tupí
Vic

Agraïment

Vull donar les gràcies a la persona que diumenge va trobar un moneder davant del supermercat Consum de Vic i el va portar a la policia. Moltes gràcies.

Dolors Casas
Santa Eugènia de Berga