El parc Balmes de Vic, el servei d'Urgències

El parc Balmes de Vic és nostre

Em remeto a la carta de Marta Ollich publicada en aquest periòdic la setmana passada per reafirmar que el parc Balmes és un dels primers parcs urbans de Vic, on hi hem jugat i passejat diverses generacions gaudint del piular dels ocells, la frescor dels arbres i llegint, gràcies a una petita biblioteca que hi va haver durant un temps. Ens l’estimem i per això m’adhereixo a protegir-lo com a tal, no per a altres usos.

Dolors Pujol
Vic

L’espera a urgències

El passat 17 de març vam haver d’assistir a urgències de l’Hospital Universitari de Vic, al qual ens va derivar el nostre CAP. El meu marit no es trobava bé i com que presenta diferents problemes cardiovasculars i altres relacionats amb la diabetis van considerar necessari anar a l’hospital per fer-li les proves corresponents i així descartar un empitjorament de les seves malalties. Vam arribar a urgències a les 19.30 hores i de seguida el va visitar la doctora de cribratge. Li va fer un electro i ens van dir que ens esperéssim a la sala. Ens vam asseure on vam poder, perquè gairebé no hi havia lloc. Anaven passant les hores i com que ningú ens deia res vam reclamar i ens van dir que encara teníem quatre pacients a davant nostre. També vam haver de demanar que li miressin el nivell de glucosa, ja que es posa insulina i amb tanta estona sense menjar res ni prendre les seves pastilles no estàvem tranquils. La sala s’anava buidant perquè els pacients es cansaven d’esperar i suposo que van mirar altres alternatives; però nosaltres no podíem marxar perquè els problemes de salut del meu marit s’havien de revisar aquella nit de manera urgent. Vam estar sis hores asseguts a la sala d’espera sense oferir-li almenys un lloc per estirar-se, ni tampoc va venir ningú per mirar-li les constants ni preguntar-li com estava. Finalment el van visitar i van decidir fer-li una analítica, i com que segons la doctora va sortir tot bé li van donar l’alta a les 4.02 de la matinada. Suposo que va tenir sort que no va ser res molt greu, perquè si arriba a ser una cosa més seriosa, amb l’atenció rebuda tan ràpida hauria pogut passar el pitjor… El fet és que el deriven a urgències per solucionar problemes de manera immediata i el cas és que amb l’espera poden empitjorar. No és bo per ningú estar tantes hores assegut en una cadira incòmoda, sense poder-te estirar, trobant-se malament i veure que van passant les hores sense que ningú es preocupi per tu. En definitiva, que espero tenir molta salut per no haver d’anar a urgències de l’Hospital de Vic, que aquí sí que la perdria…

Irene Cornet Puig
Vic

Servei de teleassistència

Vull denunciar públicament el nefast servei de teleassistència. Un dissabte a la tarda em vaig trobar amb un dolor molt fort a l’estómac i vaig prémer el botó vermell. Eren les 5 de la tarda i fins al cap de dues hores, a les 7, no em van trucar per dir-me que havia d’anar a l’hospital. O sigui que si hagués estat una cosa molt greu –tot i que déu-n’hi-do com ho vaig passar de malament– ja podria estar mort. Un altre dia que em trobi amb una urgència trucaré al 061, que segur que el servei hauria estat més ràpid. Total, que com a servei d’urgència no funciona gens bé.

Agustí Font Pijoan
Calldetenes

Renfe, no hi ha res a fer!

Quan a l’època dels anys quaranta començàrem a baixar amb tren cap a Barcelona hi anàvem per l’estació de Vic. Encara que teníem ben coneguda l’hora d’arribada d’un tren procedent de les poblacions de via amunt mai va arribar a l’hora prevista que ens comunicava el cap d’estació. Una vegada arriat el comboi que preníem i s’anava avançant per la majoria de les parades que cal fer cap avall a cada poble cap dels que pujaven d’arreu dels llocs vaig sentir mai que no es queixés de l’horari i en digués res de bo. Uns anys posteriors es va incloure una nova idea perquè es feu que solament fes parades a tots els pobles de la Plana amb sortida des de Vic fins a la Garriga. Això va permetre que d’allà cap avall passés de llarg fins a Montcada Bifurcació, cosa que era el que li va valer dir-ne el tren directe a Barcelona. Finalment ho vam viure amb les dues formes, el que parava a totes les estacions, que era el pitjor de tots, la puntualitat del qual podia arribar a emprar dues hores i mitja per arribar al seu final de destí a Plaça Catalunya. L’altre, el dit ràpid, de tots els cops que el vam utilitzar ni una sola vegada va aconseguir arribar amb una hora de temps, que era el previst per l’esmentat trajecte, ja que sempre arribava amb hora i quart de retard! Un dia que em trobava a l’estació de Vilanova, que era on sortien els trens més matiners cap a Vic i més amunt, el tren tenia la sortida a les 8 del matí. Tots els passatgers érem davant la portelleta tres quarts d’hora abans per comprar el bitllet de destí. Segons els comentaris d’altres passatgers que ja coneixien el fet, digueren que si obria seria amb el temps just i no hi hauria temps per anar al tren i potser se’ns escaparia. Es va dir que l’hora d’obrir era mitja hora abans, però que mai l’havien vist obrir amb puntualitat. Tot plegat, en veure que s’acabava el termini de pujar en aquell tren, un passatger que se li van creuar els fils de la paciència va rebentar la portella al darrer minut. La setmana següent vaig saber per un altre passatger que venia a treballar al nostre taller que aquell funcionari havia sigut canviat. No m’estranya gens que ara que s’havia acordat el traspàs de Rodalies hagin estat els sindicalistes els primers a rebentar l’acord per al traspàs de Renfe cap a la Generalitat. Ja ho va dir en Capri en un dels seus monòlegs (Amb Renfe no hi ha res a fer!). Des d’algunes fons catalanes es va dir que la millor solució hauria estat que els directius dels Ferrocarrils en prenguessin la direcció, que aquests se suposa que sí que saben en què consisteix anar els trens a l’hora. Van veure a venir que si els d’aquí n’agafaven la direcció els ferien anar a l’hora i va ser això el que va esverar tota la burocràcia que tenen a Rodalies! Cal tenir ben present que els trens espanyols no han anat mai a l’hora. Quan els que ens va tocar fer el soldat a Girona baixàvem fins a Granollers per fer el canvi de tren, havíem de caminar fins a l’altra via. Si el nostre de Puigcerdà no anava amb cap excés tard tot i la distància que hi havia cap a la línia de França moltes vegades encara hi érem a temps, puix que aquella línia ja era un xic més puntual!

Ramon Torra
Manlleu

Transició energètica a Tona

Ja tenim aprovat el pressupost de Tona per al 2025. Un pressupost molt treballat des de l’equip de govern i els treballadors i treballadores municipals, a qui volem, de nou, donar-los les gràcies per la feinada que ha suposat. Aquest pressupost, del qual ens sentim molt orgulloses i orgullosos, va ser aprovat per majoria absoluta amb els set vots favorables dels tres grups municipals que formem el govern de coalició: Aixequem, ERC i Junts. Des d’Aixequem volem posar èmfasi en un dels punts clau de la gestió de l’equip de govern aquests últims sis anys i com ha incidit, també, de forma directa en les finances municipals: l’aposta clara per les energies renovables i la transició energètica. És evident que el repte de la sostenibilitat és un deure ineludible de la ciutadania i les administracions públiques per mitigar els efectes del canvi climàtic, que és el principal objectiu i prioritat a l’hora de realitzar aquestes polítiques mediambientals. Ara bé, a més, aquesta aposta decidida també comporta estalvis econòmics importantíssims en municipis com Tona, on el pressupost municipal a vegades pot resultar limitant per realitzar tot el que és necessari per als ciutadans i ciutadanes. Així doncs, el nostre model és clar: la inversió en sostenibilitat és la millor estratègia d’estalvi a mitjà i llarg termini. Cada instal·lació fotovoltaica, cada millora en l’eficiència energètica i cada pas cap a la transició energètica ens permet reduir despeses fixes i guanyar capacitat econòmica per continuar invertint en el poble i en serveis per a les persones. Gràcies a aquesta estratègia, aquest any a Tona hem pogut aprovar un pressupost expansiu de més d’11 milions d’euros que inclou més inversió, més serveis i més recursos sense augmentar els costos estructurals (aquells costos fixos, com els salaris, els subministraments i el manteniment de les infraestructures, que es repeteixen cada any). Aquest és un model de gestió responsable que ens permet créixer de forma sostinguda, generant oportunitats i millores reals per als tonencs i les tonenques.

Pep Valldeoriola, regidor de Medi Ambient, Energia i Aigua de Tona i membre d’Aixequem Tona
Tona