Un dels llegats més importants de la pandèmia ha estat la consolidació de la coordinació entre hospitals de la C-17 com un model de col·laboració entre centres de diferents nivells

Sembla que faci molt temps i només han passat cinc anys de la irrupció de la covid-19, una pandèmia que va trastocar les nostres vides. Aquell març del 2020, la pandèmia va transformar radicalment la nostra realitat i va posar a prova la capacitat d’adaptació del sistema, destacant-ne tant les febleses com les fortaleses. En aquell moment jo era metge de família, un professional sanitari més que es va trobar en primera línia d’una crisi sanitària sense precedents. Cinc anys després, podem fer balanç del que vam viure i vam aprendre. Durant els primers mesos, la incertesa era absoluta. La propagació del virus i la manca d’informació van generar una gran pressió sobre els professionals sanitaris. L’atenció primària es va convertir en el primer punt de contacte per a molts pacients, i la necessitat de respostes ràpides va portar a una reorganització immediata. Les visites presencials van disminuir i la telemedicina es va consolidar com una eina essencial per garantir la continuïtat assistencial. Tot i això, la sobrecàrrega emocional dels professionals va ser un dels grans reptes. Un altre gran repte va ser la col·laboració entre diferents nivells assistencials. Hospitals, centres d’atenció primària i serveis d’urgències van haver de coordinar-se de manera eficient per evitar el col·lapse del sistema. El paper dels professionals de Salut Pública va ser determinant en la presa de decisions i en la definició de les accions a seguir per contenir la pandèmia. A més, el Servei Català de la Salut va tenir un rol clau en la coordinació de les línies assistencials, assegurant una resposta més estructurada i eficient davant la crisi. A Osona, la pandèmia va tenir un comportament irregular, fet que va requerir una adaptació constant de les estratègies d’actuació del sistema de salut. La digitalització es va accelerar de manera dràstica, evidenciant tant els beneficis com els reptes que encara queden per resoldre. La telemedicina va permetre mantenir el contacte amb els pacients, però també va posar de manifest la necessitat de garantir un accés equitatiu a aquestes eines. La integració tecnològica ha de continuar, assegurant-ne la inclusió i la protecció de dades i aprofitant tot el que ens pot aportar al sistema la intel·ligència artificial. Un dels llegats més importants de la pandèmia ha estat la consolidació de la coordinació entre hospitals de la C-17 com un model de col·laboració entre centres de diferents nivells. Aquesta cooperació permet oferir un millor servei a la població d’Osona, amb menys trasllats, més serveis i més seguretat per als pacients gràcies a una millor distribució dels recursos assistencials. Els canvis necessaris per millorar el sistema sanitari passen per reforçar l’atenció primària, essencial per evitar la saturació hospitalària. La salut comunitària i la prevenció han de ser prioritzades per reduir desigualtats i millorar la resposta davant futures emergències. Així mateix, la sostenibilitat del sistema sanitari requereix posar el focus en el benestar dels professionals, garantint millors condicions laborals i formació continuada. Després de cinc anys, la pandèmia ens ha ensenyat que la col·laboració, la innovació i la planificació estratègica són essencials per tenir un sistema sanitari resilient. Ara, el repte és consolidar aquests aprenentatges per afrontar el futur amb garanties.

Un dels llegats més importants de la pandèmia ha estat la consolidació de la coordinació entre hospitals de la C-17 com un model de col·laboració entre centres de diferents nivells

Cinc anys de covid, aprenentatges i nous reptes a Osona