"L'economia feminista ens avisa que el capitalisme és incompatible amb la vida, ja que considera la cura com una externalitat gratuïta"

Recentment, a la Xina, una mare va contractar un repartidor a domicili perquè portés el seu fill a l’escola, argumentant que els freds matins d’hivern la desmotivaven a llevar-se d’hora. Altres famílies s’hi van veure inspirades, com ara una mare que, després de passar-se tota la nit treballant, al matí es troba massa esgotada per gestionar la logística familiar.
Pot resultar tranquil·litzador dir-nos a nosaltres mateixos que això, en el nostre context, no passaria mai. Com amb les morts per covid que esclataven a finals de 2019 en el gran país asiàtic, és temptador repetir-nos que això no va amb nosaltres. Però la covid es va estendre a tot el món i va arribar, també, a casa nostra i, més enllà de judicis morals i caracteritzacions de bones o males mares, la manera en què el capitalisme subordina la vida també és global.
Per això, proposo una reflexió sobre les diferents maneres en què les nostres quotidianitats es veuen cada cop més travessades per estrambòtics i angoixants malabarismes per donar resposta a les nostres nombroses responsabilitats. Malauradament, l’esfera de la cura, aquella en què podem garantir que les nostres existències siguin dignes, saludables, sostenibles i felices, cada cop es veu més descuidada.
Potser encara no col·loquem els nostres infants a un repartidor de Glovo o Uber, però ens exasperem amb els trencaclosques infinits d’extraescolars, acollides escolars i cangurs per tenir-los col·locats durant les nostres interminables jornades laborals; deleguem sovint el seu entreteniment en pantalles perquè estem massa cansades per escoltar-los i jugar amb ells; recorrem a menjar preparat, i sovint poc saludable, perquè no tenim temps per dedicar-nos a anar al mercat; perquè no tenim temps per cuinar; perquè no tenim temps per convèncer els nostres fills i filles que mengin bé; perquè no tenim temps de gaudir dels àpats de forma pausada. Aquests àpats que abans ens connectaven amb el nostre entorn cultural, amb les nostres xarxes relacionals i amb el nostre territori, ara suposen un altre obstacle a superar per arribar al final del dia i tornar a ser-hi l’endemà.
L’economia feminista ens avisa que el capitalisme és incompatible amb la vida, ja que es caracteritza per prioritzar la productivitat per sobre de les necessitats humanes i ecològiques i considera la cura com una externalitat gratuïta que sosté l’economia formal. Aquesta lògica ens empeny a externalitzar i mercantilitzar aspectes essencials de les nostres existències, incloent les cures, les quals són fonamentals per al benestar individual i col·lectiu. Tasques com la criança i l’educació dels nostres fills i filles es veuen relegades a un segon plànol i tractades com simples apèndixs de l’economia considerada productiva.
Les exigències del mercat laboral precaritzen les vides de moltes persones, especialment de les dones, ja que tradicionalment hem assumit la major part de les responsabilitats de la cura. Les dobles jornades que han caracteritzat les nostres vides des de fa dècades cada cop ens pesen més. Cada cop tenim menys temps. Cada cop estem més cansades. A vegades “ens sobren” els fills. I això ens fa sentir culpables. Reconèixer-ho, tanmateix, no ens converteix en males persones ni en males mares, sinó que contribueix a identificar un problema que és sistèmic.
I per abordar-lo no necessitem més estratègies ni oportunitats per uberitzar la cura dels nostres infants, sinó replantejar les estructures socials i econòmiques que regeixen les nostres vides per construir una societat que realment valori i sostingui la vida en totes les seves dimensions.