El ‘problema’de tenir duros
La rifa de Nadal del 2005 va deixar una morterada de calés a Vic. Hi va tocar la grossa de ple: 510 milions d’euros. L’endemà a EL 9 NOU vam fer un exercici per entendre la magnitud del premi. I el resultat feia vertigen: el pressupost del Barça era de 220 milions, desdoblar l’Eix Transversal de punta a punta en valia 700, soterrar el tren a Vic n’havia costat 30 i per un Renault Clio nou de trinca es pagaven 14.000 euros. És a dir, a Vic hi va haver una borratxera de milions. I molts nous rics.
Ningú mirava prim. Es van vendre pisos, cases, xalets i cotxes. De luxe, molts. Per a algú que al matí en tenia per anar tirant i al migdia estava forrat el problema invisible no era comprar un Cayenne, perquè disposava de calé fresc per pagar-lo al comptat, sinó mantenir-lo. Els diners s’evaporen de seguida. I, després, arriba un dia que s’han de canviar les rodes. Aquesta digressió ve a tomb de la polèmica sobre la construcció d’una residència per a gent gran a Sant Julià de Vilatorta. Una pinzellada amb brotxa gruixuda per entendre el context: l’exequip de govern, vinculat a ERC, en promovia la construcció i tenia una subvenció dels Next Generation de 3,2 milions. Va haver-hi eleccions i canvi de govern. El nou equip de govern, vinculat a Junts, va posar-ho en pausa: la inversió s’enfilava a més de 6,5 milions i d’un lloc o altre havien de sortir les misses. I, entremig, recollida de firmes dels veïns perquè tirés endavant. Nervis perquè la cosa no avançava.
Al final, resolt el finançament, la residència es farà. Tothom content. L’anunci, en un acte públic al Saló Catalunya, es va saludar amb un aplaudiment. La pugna, ara, previsiblement serà pel relat: l’exequip de govern es penjarà la medalla d’haver cregut, abraçat i impulsat el projecte que van engegar els veïns i l’actual equip de govern se la penjarà per haver-lo dut a terme. Si és així, política petita. Els projectes d’envergadura solen saltar de mandat: es planifiquen en un, s’executen en el següent i s’inauguren al tercer. Teixir consensos entre signes diferents per blindar-los és un signe de maduresa. La resta, foc d’encenalls.
I una reflexió. Durant mesos el focus del debat s’ha posat només en el cost. No es pot aplicar a tot una lògica només econòmica. Si es fes així, no hi hauria escoles, ni hospitals ni guarderies públiques. I n’hi ha d’haver. L’alternativa, i des de fa temps està passant en sectors com el sanitari, és perversa. La jugada és aquesta: quan hi ha una crisi s’apliquen retallades, les retallades deterioren els serveis públics, quan els serveis públics no funcionen creix la demanda dels serveis privats, qui utilitza serveis privats exigeix pagar menys impostos perquè ja no fa servir els serveis públics. I, com per art de màgia, es produeix un fenomen de substitució. Per tant, és necessari que hi hagi inversions en equipaments per a serveis públics de qualitat, però, un cop en marxa, cal saber també com es mantindran.
Aquest debat a Sant Julià fa la sensació que s’ha passat per alt. Les inversions, cares o barates, al final només es paguen un cop. Els diners d’un lloc o altre surten. Per això sorprèn que no s’hagi parlat de com es mantindrà. Hi haurà nòmines i factures de calefacció o electricitat. Això, amb independència de quina sigui la forma de gestió, té un efecte directe sobre les despeses del pressupost ordinari. I els diners per pagar les despeses no cauen del cel, sinó que surten de la butxaca dels contribuents. No passa res. Per això són els impostos. Però aquesta discussió està bé tenir-la quan toca perquè, si no, arriben sorpreses. El tema, com passava amb els afortunats de la rifa, potser no és comprar el Cayenne, sinó tenir capacitat, també, per canviar-li les rodes. I passar la ITV.