"El problema de la mobilitat: fa un quart de segle ja es parlava de fer un metro comarcal. És com tenir tos, anar al metge i no prendre's el xarop que et recepten"

Les idees són fum. La frase, deliberadament provocativa, té un fons: el que només es pensa, si no es duu a terme, no existeix. Per això a vegades el fracàs és invisible. La reflexió és de l’aventurer Albert Bosch, que sempre diu alguna cosa així com que moltes vegades els fracassos són les decisions que no s’han pres. Per tant, el fracàs d’una idea no és que no fructifiqui, sinó que no s’intenti portar-la a la pràctica. I això, precisament, és el que passa amb el transport públic a Osona. Moltes idees, molts projectes, molts titulars, moltes diagnosis però a l’hora de la veritat ningú fa res. L’exemple: la proposta de crear un metro comarcal. Se’n va parlar, se’n va fer un estudi, es va presentar, però mai es va intentar implantar seriosament. Per això és un fracàs. El que passa amb el transport públic és com tenir tos, anar al metge, que t’escoltin, que t’auscultin, que et receptin un xarop i que no te’l prenguis. Els problemes, tant en el transport públic com amb la tos, abandonats a la pròpia inèrcia sempre tendeixen a empitjorar. I el de la manca d’una oferta eficient de transport públic a Osona és una realitat coneguda. A les conclusions del grup de Medi Ambient del segon Pla Estratègic Osona XXI, elaborat fa un quart de segle, ja es parlava d’estudiar la viabilitat de fer un metro comarcal entre Centelles i Torelló. Per què? Perquè la diagnosi ja estava feta: la mobilitat, basada en el cotxe particular, ja aleshores era un despropòsit. Avui ho continua essent. La mateixa estructura de la comarca, amb una capital que s’acosta als 50.000 habitants, però moltes poblacions a la Plana de Vic que, en conjunt, sumen una xifra notable d’habitants, com Manlleu, Torelló, Tona, Centelles, Taradell o Roda, fan d’Osona una comarca singular. A diferència d’altres de veïnes, com el Bages i la Garrotxa, que són capgrosses, en el sentit que hi ha una capital molt forta amb municipis molt més petits, Osona funciona amb el concepte comarca-ciutat. Vic, que centralitza la majoria de serveis, desborda les seves cultures. D’una banda, hi ha la ciutat administrativa, que se circumscriu al terme municipal, i, de l’altra, la ciutat real, que va molt més enllà. Vic irradia per la influència dels fluxos de mobilitat que s’articulen a l’entorn del triangle residència-treball-estudis. Però, a més, està acompanyada d’un sistema de municipis més petits que, al seu torn, també tenen la seva pròpia àrea d’influència. Això genera desplaçaments diaris constants, però a Osona, tot i tenir aquesta diagnosi, no s’han abordat amb contundència les necessàries palanques de canvi per resoldre un problema endèmic. Les solucions serioses que s’han plantejat mai s’han dut a terme. La proposta de metro comarcal n’és una. La va fer el geògraf Jaume Font l’any 2002. Es va presentar en un acte a la Sala de la Columna de Vic. Segons es va explicar aquell dia, no era res inimaginable. Calien dos combois, una mínima infraestructura perquè s’esperessin els trens i adequar els mecanismes de control del trànsit a Manlleu i Torelló perquè aleshores només estaven automatitzats fins a Vic. La notícia era que no calia ni la doble via. L’estudi, tot i tenir tota la lògica del món perquè donava resposta a un problema, deu estar guardat en algun calaix de l’Ajuntament de Vic. “I el metro comarcal?”, es preguntava EL 9 NOU l’any 2004. “Dos anys després, el projecte presentat per Vic continua aturat”, es podia llegir al subtítol. La resposta a la pregunta, vint anys després, seria la mateixa. Malauradament, mai s’ha fet cap aposta gaire seriosa. Les accions sovint han anat més en línia amb la celebració d’activitats lúdiques o de conscienciació que no pas de donar resposta a un problema real. Avui és evident que la del tren és una carta guanyadora. Amb la creació de l’oficina tècnica de l’R3 per primera vegada s’ha posat el focus on toca: en el coneixement tècnic i no en el debat polític. No són excloents, sinó complementaris. Els projectes tècnics sense voluntat política mai prosperen. La política es fa amb calés. Per inversions ferroviàries, ara de calés n’hi ha d’haver. De fet, sempre n’hi ha. Però no n’hi ha per a tot. La política, en el fons, són prioritats. El tren ha de ser una prioritat. Encaixa amb la idea de prioritzar l’ecologia com a motor de reactivació econòmica amb inversions verdes que incloguin punts de recàrrega per a cotxes elèctrics, rehabilitació d’immobles per fer-los més eficients i aposta per la via ferroviària, tant per al transport de persones com de mercaderies. Aquests són plantejaments que algú s’ha de prendre seriosament amb l’amenaça d’una nova pandèmia, la del canvi climàtic, per la qual, de moment, no hi ha vacuna.

"El problema de la mobilitat: fa un quart de segle ja es parlava de fer un metro comarcal. És com tenir tos, anar al metge i no prendre's el xarop que et recepten"

El que es pensa, si no s’executa, no existeix. Les idees són fum