Els trens cargol
Jordi Basté –a qui felicito pels seus 60 anys– diu que Rodalies és el “tren de la bruixa”. Bruixes o dimonis, la qüestió és que a Catalunya la mobilitat ha col·lapsat. Ahir mateix, un exemple de la normalitat de can socialista: el tren de les 07.29 va sortir de Vic a les 07.45, és a dir, amb la normalitat de cada dia. Tot perfecte.
És curiós, hem anat tan enrere que avui estaríem contents si Rodalies només anés “normal de malament”, mentre que fa més de cent anys van ser capaços de tirar endavant un projecte absolutament transformador.
Quan era un nen, a casa no tenien cotxe i desitjava que els viatges fossin molt llargs. Mai ho eren prou, però cada any l’excursió amb els escoltes a Sant Cristòfol de Toses era una festa.
Pujar al tren i enfilar-nos de Granollers cap a Vic vorejant el riu Congost era pura màgia. De fet, avui l’estètica del pont verd a l’altura del Figaró em continua fascinant, així com la velocitat de pardal amb què els trens hi circulen. Més amunt, de Vic a Ripoll el paisatge era hipnòtic, amb estacions que anaven perdent el brillo. El sotrac lateral del tren era sinònim de llibertat i aquelles unitats de color verd i plata dels 60 i 70 –que els ferroviaris en diuen ‘les suïsses”– pujaven que se les pelaven, entossudides a arribar a l’hora a Sant Cristòfol de Toses.
Aquella no era una estació qualsevol: just allà s’entra en un túnel que continua exhibint una boca senyorial, senyal que no és un túnel qualsevol.
Parlo del túnel del Cargol, una obra d’enginyeria que és pura excel·lència tècnica perquè, amb un traçat helicoidal d’un sol anell, supera el desnivell que separa Toses amb Planoles. Amb un radi de 230 metres, és capaç de superar un desnivell de 49 metres de cota, tot i que la distància horitzontal entre les dues boques només és de 73 metres. Increïble.
El cap privilegiat que ho va pensar va ser el de l’enginyer Hilario Jesús Retuerta Toledano, un visionari amb final tràgic. Tres dies abans que les dues boques es trobessin, l’enginyer va pensar que un error de càlcul no ho faria possible i es va llevar la vida ofegat per la por al fracàs i mai va poder veure com el seu projecte era correcte.
L’ambició del projecte que va portar el tren de Barcelona a Puigcerdà contrasta amb la grisor d’avui. El país necessita recuperar aquella ambició transformadora. A Catalunya, quan no transformem, no som. El país és com un nano amb dècimes de febre. Sense ambició, ens apaguem.
Davant del desastre actual potser s’ha de recordar que fa vuit anys que els presidents de Renfe són del PSC i que, per a Catalunya, han fet el mateix que un de nascut a Cantalapiedra: res. També aquests dies hem sabut que el govern Illa ha engalipat Esquerra amb un traspàs de Rodalies que no és cap traspàs. Sortir del foc per caure a les brases. Es crearà una empresa filial de la mateixa Renfe amb majoria accionarial de la maleïda Renfe. Magistral, de Renfe a Renfe, en un país que no vol sentir a parlar de la Renfe. Bravo!
Fa mal a l’ànima comparar aquest nyap amb l’ambició del projecte original d’un tren que fa més d’un segle va unir Barcelona amb la Cerdanya, portant la modernitat a Osona i el Ripollès.
Davant d’això, parlem-nos clar. El projecte motor de Catalunya, tant o més difícil que el túnel del Cargol, és i ha de ser assolir la nostra plenitud nacional. Acostar-nos a la idea de la Catalunya ideal és una obligació, sobretot quan veiem els trens de la Renfe sortir de Vic a la velocitat d’un cargol.