En Ramonet era un amic de l’unclu Pepet –oncle de la mare–. Va ser mobilitzat per anar al front d’Aragó. Abans de marxar va deixar a l’avi una màquina de retratar, perquè la hi guardés. No va tornar de la guerra

“Front del Est, 12-8-1938 – Josep Casanovas. –Vich– / Apreciada família: Sabreu que hens han cambiat de lloc y ara som en unes montañas fent vida de buscarol y dormint en barracas que hens hem fet els companys de Vic. Per ara estic bo de salud com desitjo per tots vosaltres. Rebeu tots molts recorts com també la María. Ja baig rebre la vostra carta y a veurer si la Pepita me escriurá. El vostre company / Ramón Riera. / Direcció – 26 División – 119 Brigada 473 Batallón – 3ª Cª – Base 8ª – C. C. 11 Frente del Este.” Va ser per casualitat que em va caure un dia a les mans aquesta insòlita “Targeta Postal” amb segell imprès de la República Española, enviada des del Front de l’Est, el 12 d’agost de 1938, en plena Guerra Civil, per Ramon Riera a Josep Casanovas (el meu besavi matern), amb domicili en el número 25 del vigatà carrer 14 d’Abril (que és com s’anomenava llavors el carrer Nou). És ben cert que l’escrit em va cridar l’atenció: redactat en català i adreçat clarament a una “apreciada família”, era enviat per un personatge del qual jo no havia sentit a parlar mai, tot i que no em va costar gaire d’identificar les persones que hi eren esmentades: en Josep Casanovas (a casa hi havien viscut dos Casanovas amb el nom de Josep: el besavi i un fill seu, germà del meu avi); la Maria, de cognom Rocasalbas, una dona oriünda de Santa Eulàlia de Riuprimer que vivia al número 30 del mateix carrer i que ajudava els familiars en les feines de la llar, i la Pepita, germana de la meva mare, que llavors tenia 14 anys. Vaig desar tot seguit la targeta amb l’emocionant sorpresa de la descoberta, però amb la recança de no saber res del remitent. Tanmateix, la datació de la carta transportava sense cap mena de dubte al temps cruel de les ofensives i contraofensives en el front de l’Ebre, on hi hagué més de cinquanta mil baixes a cada un dels bàndols contendents. Quan, entre els passats 30 d’agost i 10 de setembre, treballava en la redacció de l’article sobre els motius d’algunes persones, que vaig titular Natura capriciosa i que va aparèixer recentment en aquest mateix periòdic, no se m’hauria acudit de cap de les maneres imaginar que la selecció dels sobrenoms em portés tantes sorpreses. I és que ingènuament hi vaig incloure “en Ramonet del Safareig”, un personatge que jo havia sentit anomenar a casa des de temps immemorials, sense precisar-ne res més. Va ser en haver acabat l’article que em vaig preguntar qui devia ser aquest personatge i vaig acudir al llibre El parlar d’una família vigatana (2014), pàg. 69, núm. 239, on trobava una nota en què recollia el que m’havia contat a propòsit d’ell el meu pare amb uns mots ben precisos, que jo havia transcrit literalment i que deien: “Al capdamunt del carrer Nou –allà on hi ha el magatzem del paleta Casas, al costat de ca la Maria del vi, per la banda de casa, hi havia uns safrejos, que la gent hi anaven a rentar. En Ramonet era un amic de l’unclu Pepet –oncle de la mare–. Va ser mobilitzat per anar al front d’Aragó. Abans de marxar va deixar a l’avi una màquina de retratar, perquè la hi guardés. No va tornar de la guerra”. Les poques línies contenen una condensació tan gran de llocs, de noms, de conceptes i de fets històrics, que mereixen un comentari o una explicació. Per començar, “l’unclu Pepet”, tal com jo el vaig sentir anomenar sempre en la meva infantesa, encara que no el vaig arribar a conèixer mai, es deia Josep Casanovas i Prades (Vic, 1904-1934), solter, escrivent, era germà del meu avi Jaume i vivia com aquest al carrer Nou, 25, en companyia dels seus pares, Josep Casanovas i Isern (ebenista de prestigi) i Carme Prades i Ferrer (nascuda a cal Bufó, al mateix carrer), i de les seves nebodes Carme (la meva mare) i Pepita Casanovas i Margenet. Després hi ha la història i la localització dels safareigs. Encara avui la família del paleta Casas viu al carrer Nou (a la distingida Casa Pericas). Els safareigs, que jo no tinc present d’haver vist mai, ni durant la infantesa, eren a la seva propietat (on tenia el magatzem) de l’altra banda del carrer, això és pel costat de casa, però un tros enllà cap a ponent. “Ca la Maria del vi” era el nom que donàvem a la botiga contigua, una bodega on els veïns ens anàvem a proveir (la Maria era la filla dels propietaris de l’establiment, una mossa de la meva edat). Després, encara, el que es relaciona amb l’avi Jaume, a qui en Ramonet va confiar la seva màquina de retratar. Finalment, la referència a la mobilització d’en Ramonet al Front d’Aragó i l’afirmació que no va tornar de la guerra. Lligant caps, em va semblar poder concloure que en Ramonet del Safareig i en Ramon Riera, l’autor de l’escrit de la targeta postal, eren la mateixa persona. I per això vaig pensar que havia de dedicar un escrit in memoriam d’aquest vigatà que va desaparèixer de l’escena pública d’una manera tan discreta i tan absurda. No cal dir que, a part d’això, he iniciat les gestions per mirar d’obtenir dels arxius el màxim de notícies possibles relacionades amb la seva ignorada fi.

En Ramonet era un amic de l’unclu Pepet –oncle de la mare–. Va ser mobilitzat per anar al front d’Aragó. Abans de marxar va deixar a l’avi una màquina de retratar, perquè la hi guardés. No va tornar de la guerra

En Ramonet del Safareig