En aquestes setmanes d’èxits futbolístics clamorosos ens adonem que de l’Àfrica no ens venen només gent sospitosa, sinó persones. Persones amb mèrits innegables en els seus camps, que els fan destacar personalment i són un potencial enorme per al país d’arribada

En aquestes setmanes d’èxits futbolístics clamorosos es posa en evidència que alguns sectors del catalanisme tenen molts deures per fer. Ara ens adonem que de l’Àfrica no ens venen només gent sospitosa, sinó persones. Persones amb mèrits innegables en els seus camps, que els fan destacar personalment i són un potencial enorme per al país d’arribada. I, vulguem o no, ens caldrà fer barretada davant dels èxits assolits: són èxits aconseguits amb suor i esforç. Es mereixen, com a mínim, un reconeixement.

Això passa just quan les xarxes socials estan plenes de comptes que es dediquen sistemàticament a presentar, sovint amb mentides, la gent originària del Marroc com a delinqüents; just quan una tal Sílvia es dedica a afirmar, frívolament, que practicar l’antiislamisme no és pas incórrer en delicte d’odi a un col·lectiu, sinó que és un mèrit.

Això passa quan, també, emparant-se en formalismes legals, s’intenta restringir els empadronaments de gent d’origen immigrat, no pas perquè no resideixin a la ciutat on es volen empadronar, sinó només perquè als que manen no els agrada la seva presència, o perquè es considera el lloc on viuen inadequat o inconvenient.

Hi ha però un altre catalanisme civilitzat. Un catalanisme pretesament benèvol, però que té per costum negar qualsevol mèrit a les persones immigrades. No pas pel seu origen, suposadament; però que tendeix a tancar-los, sistemàticament, totes les portes. Això passa entre partits polítics ben pensants, defensors de la democràcia o, fins i tot, autoqualificats de revolucionaris, que pretesament defensen els drets de tothom.

Això no ens ha d’estranyar, perquè no és pas l’excepció. No és sorprenent, però sí que és significatiu. No ens xoca que a la ciutat de Vic no hi hagi ni un sol regidor d’origen immigrat, tot i que a Vic més d’un terç de la població és d’aquest origen, tot i que molts d’ells tenen ja dret de vot (no tots, per desgràcia). El cert és que hi ha una barrera invisible, però contundent, que els impedeix de poder ser presents als llocs rellevants de les llistes, on no poden accedir. La ciutat dels sants, de Miquel Llor, encara està viva i és ben vigent.

El funcionament dels partits presents a l’Ajuntament continua estant basat en petites capelletes, que impedeixen la seva renovació per obra d’un tic inconscient. O potser, i encara pitjor, perquè es rebutja contundentment la normal participació de les persones d’origen immigrat, tot i que algunes són ja de segona o tercera generació.

El tema és greu i forma part profunda de la nostra idiosincràsia. No s’arregla amb petites reformes ni amb decisions puntuals. Cal que la gent d’origen immigrat, especialment les persones més joves, prenguin tot el protagonisme, assolint la implicació desitjable en la política de proximitat. Com a ciutadans i ciutadanes de ple dret, amb tot l’atreviment i amb tota la rotunditat.

Ja no es tracta només de reivindicar puntualment aspectes que els afecten, com la campanya “Black lives matter” o d’altres de puntuals, com la campanya de solidaritat amb Palestina. Cal que reivindiquin millores per a ells i per al seu entorn, en tant que persones catalanes que resideixen entre nosaltres, que estimen el lloc on viuen, i que tenen moltes coses per dir i aportar des de la seva perspectiva.

És ben cert que la fornada de joves que ha de sorgir ha de canviar profundament la nostra societat: fer-la molt més plural, humana i respectuosa amb els drets de tothom. Se l’espera, i ha de sorgir. Cal buscar camins i donar-hi suport perquè, sens dubte, el futur de la catalanitat també depèn d’ells i d’elles, i també depèn de la capacitat de tots de sumar-los en la política, amb una visió oberta i plural de la catalanitat.

Aquesta és, sens dubte, l’única opció de futur per al catalanisme. L’única que ens pot portar a una victòria en les nostres lluites. La resta, la xenofòbia rampant o la indiferència, només són foc d’encenalls que solament pot cremar-nos a tots nosaltres. Foc que no només no serveix per avançar, sinó que ens impedeix l’assoliment dels objectius de llibertat per al conjunt del nostre poble: per a l’alliberament total dels Països Catalans.