La migració cap a països europeus només ha començat. No ho pot parar ningú. És llei de vida

La migració cap a Europa és un tema preocupant i difícil de solucionar per a la majoria dels països de la Unió Europea. Malgrat que arriben de països molt diversos, a Catalunya hi ha immigrants procedents de més de 150 estats diferents. Els africans, per la seva proximitat, són els més nombrosos. Aquesta pressió és important, sobretot a les illes Canàries (de sobrenom les illes afortunades), un dels punts d’arribada més importants a l’Europa meridional. És lògic perquè geogràficament estan situades a poques milles de la costa septentrional del continent africà. Tenim molts països veïns pobres i sense feina i, com és lògic, els joves volen emigrar cap a Europa a la recerca de feina i millor qualitat de vida. S’ha d’acceptar, no com una maledicció, sinó com una realitat. Per què molts venen a Espanya? Per començar, s’ha de parlar de geografia, però també perquè tenim uns polítics i una administració pública molt permissiva i una mica espantada quan es parla d’immigració. I tampoc podem oblidar la història del que va passar al continent africà, colonitzat per molts països europeus, i entre ells Espanya, durant el segle XVIII i següents. La majoria de les potències europees tenien colònies al continent africà i aquesta tenalla i espoli de recursos naturals i la llibertat dels seus habitants va durar fins a mitjan segle XX. L’esclavitud, que es va practicar durant anys a aquests països, és la denigració més gran que es pot fer a una persona. Podríem parlar de tots els països colonitzadors que només van fer que extreure riquesa material de l’Àfrica, no hi van aportar res, ni inversions, ni infraestructures, noves economies. Espanya va marxar de l’Àfrica per la porta del darrere. Va abandonar Guinea, Sidi Ifni, el Sàhara espanyol. I l’any 1975, el Marroc va aprofitar la feblesa política d’Espanya i van organitzar una marxa verda cap al Sàhara i Espanya va cedir la sobirania del territori el mateix dia. Ara que hi ha aquesta diàspora de persones cap a Europa es veu clar que una part de culpa de tot la té Europa. Per això, com a mínim, quan arriben aquí a casa nostra cal tractar-los com a persones. Es parla molt del problema de la migració. Personalment, no crec que en el fons sigui un problema, però tampoc una sort. És una realitat que hem d’assumir amb màxim respecte perquè les persones que venen són pobres, en part per culpa de molts països europeus. És el que diem en català “al cul del sac hi trobareu les engrunes”. La migració cap a països europeus només ha començat. No ho pot parar ningú, és llei de vida. Les persones dels països pobres es desplacen en cerca de viure millor. Sempre ha estat així. El govern espanyol hauria de parlar i negociar amb els països de l’Àfrica Oriental, principals emissors de migració cap a Europa, i posar fi a les màfies que s’encarreguen d’uns trajectes molt perillosos a preus astronòmics amb pasteres, llanxes velles i altres embarcacions. Fa viatges precaris que en molts casos provoquen la mort de desenes de persones al mar Mediterrani, un mar d’una història culta i acollidora, que en el transcurs dels segles sempre havia cultivat l’humanisme com a divisa. El nombre de persones d’arribada i les condicions administratives de feina i estada a l’Estat hauria de ser un pacte entre els països d’origen i d’acollida. Posar llum a la foscor per evitar la rumorologia actual, que fa molt mal i no arregla res. La integració a la nostra societat d’aquestes persones serà lenta, molt lenta, i costeruda. Però és una realitat peremptòria i no podem fer l’orni, com es fa massa vegades. Ens toca, tant com puguem, reparar en part el mal que van fer en aquests països els nostres avantpassats. Les herències s’han d’acceptar en la part bona i en la dolenta. Seria bo que la Unió Europa invertís als països de l’Àfrica Oriental amb infraestructures i altres perquè a la llarga es puguin guanyar la vida a casa seva. Un pla similar al Marshall, dotat amb milions d’euros, repartits amb equitat i controlats per la Unió Europea. Aquests dies ha succeït un fet molt desagradable. Itàlia ha començat a fer allotjaments tipus presó al seu país veí Albània. Una conseqüència de la política antiimmigració de l’extrema dreta de la senyora Meloni. Aquest no és el camí correcte per tractar les persones que estan arribant a Europa i que hauran de treballar i viure entre nosaltres. No és legal ni just deportar les persones immigrants cap a presons llunyanes, privades de llibertat, a persones que venen a buscar el que allà no tenen. Primer són les persones i després les idees polítiques i les seves derives. Esperem que la Unió Europea faci una política migratòria consensuada entre tots els països que en formen part, amb controls i racionalitat, però també carregada d’humanitat vers els immigrants que estan arribant. Avui a Catalunya hi ha 1,3 milions de persones estrangeres, que representen més del 17% de la població, un percentatge semblant al d’Osona. Qui ha de dir si són massa o són pocs?

La migració cap a països europeus només ha començat. No ho pot parar ningú. És llei de vida

L’Àfrica, tan lluny i tan a prop