L’eutanàsia
El reportatge sobre l’eutanàsia, guardonat la setmana passada amb el Premi Nacional de Periodisme, Salut i Drets Socials, no va deixar indiferent ningú en el moment en què es va publicar a EL 9 NOU, el mes d’octubre de l’any passat. Va rebre elogis, agraïments, mostres d’empatia cap al protagonista, però també va generar dubtes ètics i morals, i alguna crítica. Compleix tots els requisits del que hem de fer els periodistes, segons Juan Antonio Giner (La edad de oro del periodismo): explicar històries que inquietin, emocionin i facin pensar.
Josep Aparicio, afectat de Parkinson, es va sotmetre a l’eutanàsia per deixar de patir. Però va voler anar més enllà i explicar públicament el seu cas per ajudar altres persones que es puguin trobar en la seva mateixa situació. De l’entrevista publicada després de la seva mort, me n’han fet moltes preguntes, algunes de ben sorprenents: des de com ens vam acomiadar en finalitzar la conversa fins a l’impacte psicològic i emocional que té per als periodistes viure històries com aquesta.
Divendres, a Tarragona, després de recollir el premi de mans de la consellera de Salut, em va venir a saludar un dels assistents i em va confessar que feia uns mesos que li havien diagnosticat un trastorn neurodegeneratiu incurable. A ell, que encara no ha assumit la malaltia en un estadi incipient, li va fer mal el que explica el reportatge i que vaig transmetre en el meu discurs. Va ser com furgar en una ferida oberta. Em van envair sentiments contradictoris: una solidaritat màxima cap a ell i certa culpabilitat, però també la certesa que el reportatge inquieta, emociona i fa pensar, i que, gràcies a això, l’exemple d’Aparicio ajudarà més gent.