“Mama, però on fas fotos?”, pregunto a la meva progenitora quan observo que va prement el botó de fotos del […]

“Mama, però on fas fotos?”, pregunto a la meva progenitora quan observo que va prement el botó de fotos del seu mòbil en llocs que considero poc bonics. “Nena, a les línies elèctriques, que quan explico a les amigues que teniu tants cables penjats, no em creuen!” I ella continua prement el botó a tort i a dret, immortalitzant un paisatge que jo ja tinc interioritzat ni com a bo, ni com a dolent. A cops de dit, aconsegueix fer un relat fotogràfic fidedigne de l’indret on viu la seva filla, és a dir dels Estats Units, aquell país que sembla més elegant, més omnipotent, més poderós, més omnipresent, més ric, més tot... que la resta de països del món, però que, en canvi, té les línies elèctriques penjades de qualsevol manera, anant de casa a casa i de pal de fusta a pal de fusta, avariant-se a la mínima nevada pesada, i fent les delícies d’uns europeus sarcàstics, que veuen un punt feble ben visible en forma de cablejat. Aquest detall de cables penjats em fa reflexionar i penso en aquell monòleg extraordinari que Aaron Sorkin va fer recitar a un Jeff Daniels exultant, a la sèrie Newsroom, després que li preguntessin per què els Estats Units era el millor país del món. És els Estats Units el millor país del món? La resposta de Jeff Daniels va deixar entreveure que, efectivament, no ho era, tot i que ho podia arribar a ser. Continuo mirant ma mare, embadalida, mentre ella fa fotos a tort i a dret. Dels cables elèctrics i de les cases i la vegetació que tenen al seu voltant. I sé que m’encanta viure als Estats Units. Però de tant en tant em pregunto si, efectivament, tal com es creu moltíssima gent, és el millor país del món. Com a mínim, les connexions elèctriques s’han de millorar. I molt.

“Mama, però on fas fotos?”, pregunto a la meva progenitora quan observo que va prement el botó de fotos del […]

Línies elèctriques