Llançar la idea d'un kit de supervivència per si hi ha guerra és com tirar els daus al joc de l'oca: l'èxit de la jugada és encadenar caramboles per arribar a la casella final. I la casella final és la llum verda al rearmament

A la pel·li Revuelta en Tahití, ambientada a principis del segle XIX quan aquest país volia independitzar-se de la França napoleònica, hi ha una escena en què un vaixell dispara canonades a la costa i, amb la pantalla gran, sembla que dispari contra la platea. A José Luis Garci, un dels grans del cine espanyol mereixedor d'un Oscar per Volver a empezar, li vaig sentir explicar que una vegada era al cine i que en aquesta escena un nano assegut a la fila de davant es va aixecar i, mig ajupit, va dir als seus col·legues: "Cobriu-me, que vaig a pixar". Les canonades no perforaven la pantalla, però, quan van mal dades, sempre necessitem protegir-nos i que ens protegeixin. Aquest, precisament, és un debat d'actualitat a Europa. Amb moltes arestes i amb molts interessos. Però existeix una veritat: els nous EUA cada cop s'alineen més amb les tesis de Putin i, per tant, Europa no pot comptar amb l'escut protector americà. Adaptar-se a aquesta nova realitat obliga a posar sobre la taula la paraula rearmament. El tema és delicat perquè la percepció de perill des de l'Europa meridional no existeix. Segons l'Eurobaròmetre, que pren el pols a les principals preocupacions del continent, Espanya és el país menys preocupat per la seguretat. Per això ha provocat estupor la idea de Brussel·les d'aconsellar un kit de supervivència per si de cas. No em veig acumulant llaunes de tonyina, llenties i tiretes per si de cas. Això és com tirar els daus al Joc de l'Oca. L'èxit de la jugada passa per encadenar caramboles per arribar a la casella final. L'estratègia -a l'alta política tot respon a una estratègia- és crear un estat d'opinió que afavoreixi el rearmament. La casella final és la llum verda el rearmament. Aquest debat, que ja és al Congrés dels Diputats, segurament no s'ha de plantejar només en termes exclusius de defensa. La seguretat té moltes dimensions: la climàtica, l'energètica, la informàtica o l'alimentària també cal posar-les sobre la taula. Per això, la idea, com si fos un pèndol, potser ha de gravitar del militarisme cap a la tecnologia i la indústria de seguretat. De totes maneres, gastar més en defensa, posant-hi el nom que es vulgui, a la llarga segurament significarà fer-ho menys en una altra. L'alternativa és el miracle dels pans i els peixos. Per això el debat no és binari. El que ahir valia avui potser ja no val perquè el món és diferent. La cultura de la pau, una bandera que mai es pot abaixar i que va propiciar grans mobilitzacions en contra de la guerra de l'Iraq, ara té un sentit diferent. Defensar avui Ucraïna és el mateix que oposar-se a la guerra contra l'Iraq. Perquè hi ha una diferència: la de l'Iraq partia d'una mentida -l'existència d'armes de destrucció massiva-, mentre que la d'Ucraïna parteix d'una veritat, la invasió per part de Rússia. El tema és seriós.

Llançar la idea d'un kit de supervivència per si hi ha guerra és com tirar els daus al joc de l'oca: l'èxit de la jugada és encadenar caramboles per arribar a la casella final. I la casella final és la llum verda al rearmament

Llaunes de tonyina, llenties i tiretes