Adoberies
Fa uns dies la Cambra de Comerç de Barcelona va guardonar merescudament amb la medalla d’honor Josep Pujadas, industrial manlleuenc, per la seva constant contribució al progrés de la ciutat i del país.
Josep Pujadas ens té acostumats a fer reflexions gairebé setmanals molt interessants a EL 9 NOU.
A les últimes ha fet una crítica a l’aplicació d’absurdes contribucions i impostos com són el de patrimoni i també dels valors cadastrals que en molts casos són injustos. Però amb el que més crític va ser és amb el cercle de mai acabar de la burocràcia i en l’excessiva normativització del país. Considero que té tota la raó del món.
També fa una reflexió dels problemes urbanístics de la seva ciutat i dels errors que cal corregir, com és el de la manca de comunicació viària i de la necessària construcció del pont de Vilamirosa, afer que ha frenat el desenvolupament econòmic de Manlleu i que es reflecteix en els moments de dificultat que està passant actualment per una decisió política del planejament urbà.
És a partir d’aquí, i sense voler comparar de cap manera les dues ciutats, que amb aquest escrit m’agradaria iniciar el necessari debat a la ciutat de Vic per evitar que el POUM vigent freni el desenvolupament de determinats sectors de la ciutat.
Vagi per endavant que és bo i necessari protegir el patrimoni arquitectònic, com han pretès les ordenances i tots els plans urbanístics anteriors als anys 60 amb més o menys encert. Gràcies a les citades ordenances i els plans especials de Miquel Surinyach avui tenim una ciutat envejable. El problema de la protecció està a saber fixar la ratlla de sensibilitat del que paga la pena protegir, i en el com. Per exemple, fa uns quants anys l’Ajuntament va decidir actuar al nucli antic per desenvolupar-hi sectors i esponjar la ciutat, fent l’enderroc de l’illa de cases dels carrers de la Ramada, de les Basses i del Pont, que van fer possible l’actual plaça Gaudí. O un cas similar que va permetre la creació de la plaça Santa Eulàlia al carrer Santa Joaquima. Enderrocs que difícilment avui serien possibles. Aquestes intervencions públiques, tot i la dificultat d’aleshores, amb els anys s’ha demostrat que van ser molt encertades i han ajudat a transformar la ciutat i a frenar la degradació del nucli antic i l’Eixample Morató.
Al meu parer, evitar la degradació també és l’objectiu de tots per al sector de la Clota a les Adoberies. Però després de més de 40 anys de manca d’inversions, aconseguirà l’Ajuntament la seva recuperació sense implicar-hi la iniciativa privada? La voluntat hi és, demostrada amb la compra de diverses finques per part de l’Ajuntament, però quants anys més haurem d’esperar per recuperar tot aquest sector? Aquesta és la pregunta que ens hem de fer. Si no es donen facilitats a la participació de la iniciativa privada, amb estímuls i compensacions edificatòries a altres zones de l’entorn, difícilment s’aconseguirà a mitjà termini.
Un clar exemple de com frenar la recuperació de les adoberies és l’absurd i obligat apuntalament de les restes de l’antiga adoberia de Can Fargues. Davant d’aquest despropòsit, et preguntes: realment paga la pena fer aguantar aquelles façanes? Ah! És una qüestió normativa perquè ho diu la fitxa del catàleg… ja hi som! Realment té tant valor arquitectònic i paisatgístic el que queda d’aquesta fàbrica? Queda justificat el cost de la conservació de la façana? No estarien aquests recursos més ben aprofitats en d’altres immobles de l’altra riba del riu? En el seu moment vaig proposar fer una unitat d’actuació discontínua que ho hagués permès, però que no fou acceptada.
No vull qüestionar l’extraordinària feina dels redactors del POUM, ni molt menys, però sí que crec que caldria revisar les zones i fitxes del catàleg de protecció arquitectònica. Cal reconsiderar els nivells de protecció i d’intervenció, precisament per conservar el que realment pagui la pena sense frenar la necessària regeneració del teixit urbà com en el cas de Can Fargues.
Sempre he pensat que cal conservar el que realment paga la pena d’una ciutat, però a vegades cal prescindir d’una part d’aquesta per fer-ho viable. La ciutat és viva i ha d’estar pensada per les persones, per viure-hi bé, equilibrant-se amb el necessari dinamisme econòmic. Cal també que tingui la capacitat d’adaptar-se a les necessitats presents i preveient al màxim les futures, sense que això suposi oblidar el passat.
Potser caldrà fer un plantejament nou a les Adoberies, si no a totes a una part, per adaptar-les a les possibilitats reals del barri i de la ciutat. Dissortadament no som com a Castres, on s’han rehabilitat completament les seves adoberies, atès que no tenim el finançament dels municipis francesos, però tampoc ens podem permetre 40 anys més sense poder disposar d’aquesta part de ciutat, ja que és l’última que manca per restar oberta al riu.
Recordo que el senyor Antoni Solans (EPD), quan estava a l’Ajuntament de Barcelona, ens va explicar a un grup d’estudiants de doctorat els importants dubtes que va tenir, redactant el pla de 1975, de mantenir o no les adoberies per, alternativament, fer-hi un passeig donant continuïtat a la rambla del Bisbe Perelló. Finalment va prevaldre la conservació, però podria haver sigut el contrari, i ara ho recordaríem amb una bona documentació historiogràfica tot caminant per un magnífic passeig a la vora del riu.
Espero que Manlleu pugui veure realitzat el seu somni amb el pont de Vilamirosa sobre el Ter, i que Vic pugui integrar, a no gaire esperar, el barri de les Adoberies per donar continuïtat al teixit urbà de la rambla Montcada fins al Mèder.