A Ignasi Oliva

A Ignasi Oliva

En certa ocasió vaig assistir a l’estrena d’un espectacle de dansa que em va colpir: el solo de dansa d’una ballarina amb una tela, llarga i gran, i amb música gravada. Em transmetia un munt de sensacions i d’emocions. Com podia ser? L’expressivitat dels moviments i de la seva cara van ser capaços de trasbalsar els meus sentits. Vaig sortir d’aquell teatre de comarques realment emocionat i molt content. I amb la sensació que haver assistit a aquella actuació m’havia enriquit, cosa que em passa en comptades ocasions.

Pocs dies més tard, aquell espectacle es va presentar al Romea. La ballarina enrotllada en la seva immensa tela va començar a ballar i la roba, negra, va anar-se desplegant i creava un univers que davallava cap al gris. En un angle de l’escenari es va desplegar una pantalla on es reproduïa el que succeïa davant del públic. La dansa no durà gaire perquè, de sobte, la ballarina va desaparèixer. En fraccions de segon es va veure a la pantalla que estava corrent pels terrats i apareixia en el galliner del Liceu, sense deixar de ballar amb aquella enorme tela, que tant la tenia del tot enrotllada al cos com tota desplegada. Les sensacions que transmetia quan se la veia d’una manera o de l’altra eren molt diferents, eren universos distints. A la velocitat de la llum va aparèixer a l’escenari del teatre de l’òpera. També s’hi va desplegar una pantalla. El que estava passant al Liceu es veia en les pantalles d’ambdós teatres i els públics no sortien de la seva sorpresa. Van sentir-se un pilot d’esglais.

L’endemà, tots els diaris de la ciutat parlaven d’aquell esdeveniment que no sabien com qualificar. Les televisions, gràcies al gran impacte que va causar, no van tenir altre remei que comentar-ho. Uns es tiraven per la broma fàcil, altres van cercar suposats experts en fenòmens paranormals, altres… És sabut que amb el pas dels dies la gent s’acostuma a les notícies i deixen d’interessar. Per a les ràdios i les televisions, la novetat es dissipa ràpid.

Quan ja ningú no se’n recordava, a la teulada d’una terminal de l’aeroport del Prat van aparèixer 100 éssers embolcallats amb la mateixa llarga tela i amb la cara amagada sota una màscara, tot realitzant un gran ball. Una coreografia de gran precisió. Tan aviat com es va acabar la dansa, van sorgir diversos hidroavions, van baixar el vol i els inesperats visitants es van anar enrotllant en els seus esquís. Van desaparèixer amb el mateix silenci amb el qual havien arribat. Ràpidament, en trobar-se sobre el mar, aquells éssers estranys s’anaren despenjant per les teles fins a enfonsar-se a les aigües.

Aquell fet inesperat va crear molta angúnia i desesperació a les autoritats. Eren incapaces d’entendre què passava. Què cercaven aquells éssers estranys? No tenir resposta els provocava desconcert i por. No sabien a què s’enfrontaven. Aquest aparèixer i desaparèixer sense la mínima violència, amb tota la tranquil·litat i de manera calmada, com si fos la cosa més natural del món, les treia de polleguera.

Un capvespre van aparèixer a totes les terrasses i balcons d’un barri de la ciutat, com si fos l’aparició d’un bolet espontani. Eren allà palplantats com si hi haguessin viscut tota la vida. Anaven embolcallats amb les seves teles i la cara tapada per una màscara negra. Les portes d’accés als balcons i a les terrasses havien quedat bloquejades, totes les persianes s’havien abaixat de forma lenta però sense aturador i, al mateix moment, se n’havia anat la llum. L’angoixa dels ciutadans els va deixar astorats, immòbils. Va durar només uns segons però els va semblar una eternitat. Uns instants després, els visitants inesperats van marxar i van anar a parar a unes barques amb rodes i que havien aparegut de forma gairebé espontània. En arribar a mar, aquests misteriosos éssers van endinsar-s’hi i les barques no es van veure mai més. Inaudit!

Quan les televisions i les ràdios intentaven explicar la nova història es trobaven que automàticament es quedaven sense corrent elèctric i absolutament col·lapsades.

Les autoritats no sabien quina resposta donar-hi, anaven perdudes. La manca de resposta creà tants dubtes que alguns ciutadans tardaren dies a atrevir-se a obrir els balcons. Què farien si els entraven a casa? Altres, van quedar tan atemorits que mai més no es van atrevir a obrir cap finestra.