Cándido Pérez Tornabell (1928-2021)

Dimarts a la tarda. Cafè al bar-restaurant El Trull del Casino amb algú molt proper a Cándido Pérez Tornabell (Granollers, 1928-2021), que va morir, diuen, “tal com va viure, sense fer cap soroll ni enrenou”, el passat 6 d’abril a 92 anys. La trobada desemboca en un intercanvi de fets de vida d’en Cándido, persona per la qual vaig interessar-me el 9 d’abril passat en llegir en aquest periòdic un recordatori pòstum que anunciava el seu traspàs. Una foto en la qual se’l veia somrient anava acompanyada del següent text: “El dimarts 6 d’abril vam acomiadar en Cándido, una part de la història de Granollers. Gràcies per tot i per tant. Dona records i fes bondat. De part de tots.” Qui era aquest Cándido que ha estat una part de la història de Granollers? Fetes les primeres indagacions em vaig adonar que anava pel bon camí. Efectivament, en Cándido havia format part de la història de la ciutat. De quina? Doncs de la que durant anys van protagonitzar carreters i traginers.

En Cándido va néixer al carrer dels Caputxins. El seu pare, Eloy Pérez Navarro, casat amb Concepció Tornabell, era l’únic taxista de la ciutat aquells anys. El matrimoni va tenir tres fills: la Quimeta, l’Angelineta i en Cándido. Malauradament, la mare va morir jove, quan Cándido tenia poc mes de 2 anys, Les desgràcies mai no venen soles i el 31 de maig de 1938 va morir l’Angelineta, de 8 anys, en el bombardeig. Temps difícils, per això es va fer mes ferm el lligam entre en Cándido i la Quimeta, una dona amb molt de seny.

Cándido va començar a treballar a 12 anys al negoci de Rafel Benezet. Situada al carrer dels Caputxins, aquesta agència de carros comptava amb vuit carreters, professionals molt buscats llavors. Tots els carreters van acabar sent dirigits per en Cándido, persona de confiança tant de Benezet com del seu gendre, Josep Maria Garolera, que el va rellevar al negoci. Situats ben a prop de l’estació de tren, l’agència repartia les mercaderies que arribaven amb ferrocarril arreu de la comarca. A Granollers, el seu tragí resultava de gran transcendència en portar les bales de cotó i altres matèries primeres com el carbó a les tèxtils com Roca Umbert, Can Comas…

El servei militar, en Cándido el va fer a l’Hospitalet, amb cavalls. En tenia experiència i sabia com tractar-los. Va treballar com a director a l’agència gairebé durant 30 anys i va deixar l’empresa als anys 60, quan l’estació es va traslladar a l’actual enclavament de la plaça Serrat i Bonastre i moment també de l’escampada massiva dels camions.

Mentre repassem aquests records, miro unes fotos de la gran passada que feien els carreters a la festa del seu patró, sant Antoni Abat, un esdeveniment recollit a les pàgines de la premsa granollerina des de finals del segle XIX. Rellegint les notícies publicades per diaris com El Congost (1895), La Veu del Vallès (1898), La Gralla (1922) o Diari de Granollers (1929) hom es pot fer una idea exacta de la importància que va tenir aquest sector. Al respecte –el tema donaria per a una ponència de l’AC– només uns apunts: gràcies als carreters es van empedrar uns quants carrers; “els carreters són homes forts, clients habituals de les tavernes i pronunciadors de blasfèmies que fan escruixir”, segons les cròniques; hi va haver dues germandats de carreters, la de Sant Antoni Abat i La Vallesana (258 socis l’any 1930); i als anys 40 les agències més importants eren les d’en Benezet i la dels Germans Valls.

Lligat sempre a la logística del transport, en Cándido va treballar també a empreses com Cunisan, Pou Prat i Rolltrans, a més de la farmàcia Arimany. L’any 1957 es va casar amb l’Emília, de Barcelona, i van tenir cinc fills: Jordi, Rafel, les bessones Núria i Lourdes i Xavier. Home de màximes, n’hi ha dues que repetia sovint: “S’ha de saber viure” i “fins al final tots hi arribarem!”

Amic dels seus amics, li agradava “estar amb la gent i fer costellades, i li era igual estar amb col·legues de 80/90 anys com llevar-se a les 3 del matí per veure les carreres de motos amb jovent de 20 i 30 anys”. A 91 anys encara era capaç d’anar i tornar el mateix dia a Madrid a menjar un cocido o a Pamplona a tastar un entrecot. En clau granollerina, deia que li feia mes bé menjar embotits de Can Just que qualsevol medicació. Segons la família i els coneguts “era un grande” i “un crac”. Arribat el moment de marxar, ho va fer al ritme de Glenn Miller, un dels seus músics preferits.