El pressupost espanyol pren volada amb l’aprovació al Congrés dels Diputats. Com sol passar en aquests debats, la política ha […]

El pressupost espanyol pren volada amb l’aprovació al Congrés dels Diputats. Com sol passar en aquests debats, la política ha passat per davant –si no per sobre– de l’economia. S’han produït moltes distraccions sobre el focus de la qüestió: els pressupostos són una eina necessària en un context de creixement de les necessitats d’àmplies capes socials, tocades per una inflació desfermada en àmbits tan sensibles com els aliments o l’energia. En canvi, en el debat que es va fer en seu parlamentària han destacat més les impresentables declaracions de la ultradreta sobre la ministra d’Igualtat o l’intercanvi de cromos per aconseguir vots favorables que les variables econòmiques dels comptes.

En l’actual context d’augment de preus, l’existència d’un compromís per part de l’Estat d’incrementar les pensions en termes equivalents a l’IPC comportarà un fort creixement de la despesa en aquest àmbit. Aquest augment de la despesa és rellevant, perquè s’endú un 41% de les despeses previstes en els comptes. Seria menys rellevant si, per la banda dels ingressos, hi hagués un increment equivalent. Per la supervivència del mateix sistema de pensions, seria desitjable una autosuficiència. És a dir, que la caixa de la Seguretat Social disposés dels seus ingressos per pagar posteriorment les pensions i no haver de destinar recursos del pressupost ordinari a aquesta finalitat. Però com que les pensions creixen a un ritme superior al dels salaris –en especial en un marc en el qual les organitzacions empresarials no estan disposades a acompassar el creixement dels sous i l’IPC– és improbable que el creixement dels ingressos iguali el creixement de les despeses. Aquest és un primer punt de dubte sobre els comptes. Institucions com el Banc d’Espanya o l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF) ja n’han fet esment.

N’han fet esment però el ressò d’aquestes reflexions ha estat, per dir-ho moderadament, escàs. En el debat ha pesat més quins beneficis territorials s’obtenien per un vot afirmatiu que un examen acurat dels comptes. És evident que s’acosten períodes electorals i poder exhibir el peix que s’ha posat al cove és una temptació massa llaminera. A Catalunya, s’ha pogut veure com es feia bandera dels 900 milions d’euros transferits per inversions que, d’altra banda, ja haurien d’estar executades, o de partides sobre salut dental, per citar alguns exemples. No es dubta que siguin partides favorables, però com a contrapartida a un vot favorable que valida la totalitat dels comptes hauria convingut un estudi més aprofundit. La política, i les eleccions que s’acosten, distreu de l’economia.

Perquè els organismes econòmics sí que estan alertant d’alguns inconvenients en els pressupostos. Com per exemple, que les previsions de partida són massa optimistes. Es dona per descomptat un creixement del PIB que el consens generalitzat d’analistes i administracions consideren desfasat. Mentre que l’Estat calcula que el creixement de l’economia el 2023 serà del 2,1%, els diferents organismes no passen de preveure un 1,5%. Aquest mig punt llarg de diferència és transcendent perquè de l’evolució de l’economia en depenen també els ingressos que obtindrà l’Estat. Si les empreses creixen menys que el que apunta el pressupost, significarà menors ingressos per impost de societats. I també que estaran menys disposades a incrementar salaris, i que els impostos que els treballadors pagaran pels seus ingressos seran inferiors. La previsió del que l’Estat preveu que li entrarà a la caixa és massa optimista.

Si és massa optimista, si no ingressa el que té previst i, en canvi, sí que gasta el que té pressupostat, es donarà la circumstància que el dèficit a final d’any creixerà. El dèficit es compensa, sovint, amb més deute. L’Estat està molt endeutat i les autoritats europees ja estan assenyalant la fi de la tolerància amb els desajustos econòmics que ha tingut arran de la pandèmia. S’acosten temps de disciplina i, per tant, de menys alegries en les despeses i en l’endeutament. Quan la disciplina s’imposi, aquells estats que tinguin desajustos entre els ingressos i les despeses i estiguin molt endeutats hauran de començar a pensar com posar-se a to. La recepta ja és coneguda: o augmenten els ingressos o baixen les despeses. Dit més en gruixut, o s’apugen impostos o es fan retallades. Aquest es perfila com el debat dels propers anys.

Pel que fa als pressupostos de 2023, hi ha alguns aspectes que convé que siguin subratllats més enllà dels altars o inferns polítics. Convé subratllar que hi ha hagut alguns aspectes de la tempesta inflacionista que han estat favorables: l’Estat ha pogut ingressar més a costa, per exemple, de l’IVA que es paga pels productes de consum. Encara que la tempesta vagi de baixada l’any que ve, no és descartable que els ingressos derivats d’aquests impostos es mantinguin a la banda ampla. A més, el pressupost preveu altres noves vies d’impostos, les controvertides taxes als grans patrimonis, a les companyies energètiques i a la banca, que també sumin a l’hora d’aportar ingressos.

Amb independència que encara és dubtós fins a quin punt les companyies energètiques i la banca acabaran traduint al client final aquests nous impostos, és important remarcar-ne el caràcter temporal. Els ingressos addicionals per aquests tributs té data de caducitat. En canvi, algunes de les despeses que creixeran tenen un caràcter permanent. Els impostos són una tireta per aturar una hemorràgia. De moment, els pressupostos estan validats al congrés i per les autoritats econòmiques, però hi ha profundes incerteses sobre la repercussió futura d’aquests comptes.