Preparades
La violència sexual és present a la vida de les dones. És als carrers pels quals ens movem, al nostre entorn laboral i social, als comentaris inapropiats que sentim tot sovint, als tocaments no consentits. És una violència amb què vivim cada dia, que gairebé mai no denunciem i que, tot sovint, ni tan sols comentem. Ens pot la manca de sensibilitat social i la sensació d’incomprensió, soledat i, sobretot, culpabilitat. No és fàcil lidiar amb els sentiments de culpa i vergonya. Reviure allò viscut i sentir frases com: “No s’ha defensat prou”, “és la roba que porta”, “ho anava buscant”, “ell estava begut”, “no hi ha per tant”…
L’any 2018, gràcies al #metoo, el món va ser testimoni de la reacció de les dones davant aquesta violència sexual. Dones que, a través de les xarxes, van compartir –cridar seria potser més apropiat– la seva experiència personal. I és que som moltes. Quatre de cada 10 dones han experimentat violència sexual al llarg de la seva vida, una de cada tres en el cas de les europees. Aquí, a la moderna Europa. La gran majoria d’aquestes agressions es produeixen aprofitant posicions de poder, el que fa més difícil la seva denúncia. El #metoo va representar un dels cops més sorollosos al cor del masclisme, un cor que batega silenciosament. Cinc anys després, i davant el sainet que està esdevenint el cas Rubiales tenim algunes certeses i algunes preguntes.
Certesa: trencar el silenci és revolucionari. La societat no està acostumada a escoltar històries de violència sexual o d’assetjament. Moltes veus són silenciades per la por, la vergonya o les amenaces. O és que en el cas que ens ocupa potser creiem que sense les imatges de la televisió la reacció social hauria estat la mateixa? La credibilitat de la víctima hauria estat tan inqüestionable? Sense l’evidència pública, les pressions que ha rebut la víctima i el seu entorn s’haurien demostrat igual d’ineficaces?
Certesa: el #metoo va demostrar que la violència sexual no són casos aïllats. El masclisme està profundament integrat en la societat i descansa en el poder que representen els homes. Un 17% de les dones espanyoles reconeixen haver patit assetjament sexual a la feina o al lloc d’estudi. Elles són les víctimes d’un sistema ple de còmplices que es posen de perfil i miren cap a un altre costat. On trobem les reaccions dels companys de la Selecció masculina? D’aquells que fa dos dies tancaven negocis milionaris amb Rubiales? Dels entrenadors de totes les divisions de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF)?
MOLT LLUNY D’ALLÀ ON ES MANA
Certesa: les dones encara estem molt lluny d’ocupar posicions de poder en qualsevol àmbit. Si parlem d’esports, de les 65 federacions que hi ha a Espanya només dues les presideixen dones. Des de l’any 2019 la llei obliga a una representació del 40% de dones a les juntes directives; una altra cosa, però, és el paper que ocupen les dones en aquestes juntes directives. La junta directiva de la RFEF la formen 43 persones, de les quals 36 són homes i 7 són dones. Algú dubta encara de la segregació vertical existent al món de l’esport? No és una imatge prou clara de la posició de la dona als càrrecs de decisió de qualsevol àmbit?
Certesa: els homes, la gran majoria, d’aquest país han mostrat el seu suport a la jugadora víctima de l’agressió sexual, però esperem més d’ells. Més enllà de les paraules això tan sols avançarà amb els fets. Diògenes insistia que el moviment es demostra caminant. El canvi es produirà quan siguin capaços de reaccionar igual si l’agressor és un company, un col·lega. La resta és fum.
Podríem escriure 50 pàgines més parlant de fets com l’ús del llenguatge sexista a l’esport (ells són els jugadors de la Selecció; elles, les noies de Vilda, entre altres exemples) o de la invisibilització del seu triomf davant un personatge sortit de la més profunda de les cavernes. Així i tot no diríem res que no s’hagi dit abans en qualsevol altre temps en un altre context. I és que la violència contra les dones no s’atura. Molts es prenen molèsties per legitimar aquesta violència i que tot continuï igual, vendre-la com a normal. El feminisme ha lluitat organitzadament al llarg dels anys –i més que ho farà– fins a aconseguir que la dignitat sigui un costum, i ha deixat en evidència la violència estructural que les dones vivim i que no volem tolerar més. El món avançarà i potser aquest acte de violència desapareixerà de les portades dels mitjans, igual que han desaparegut les dones afganes, les que fugen de conflictes o la propera dona assassinada. Però les dones continuarem alçant la veu. I si una no pot ho farem altres per ella. Estem preparades.