L’any 1999 neix el Centre d’Estudis Interdisciplinaris de la Dona. L’any 2014, es canvia el nom i ara es diu de Gènere. Un exemple de com han evolucionat les perspectives en aquest aspecte?
La clau és l’ampliació. Els estudis de gènere no venen a substituir els de la dona, sinó que n’amplien la mirada. Primer vam passar per dir-nos de les Dones per emfasitzar que no hi ha una sola manera de ser dona, sinó moltes en funció de la situació social, l’origen, l’orientació sexual… I un pas més va ser parlar d’estudis de gènere. Perquè tenen a veure amb homes i dones, amb un sistema d’opressió que posa de relleu la discriminació i les desigualtats. I n’incorpora d’altres.
La que llavors era Universitat de Vic va ser pionera a donar relleu als estudis de gènere des d’aquesta transversalitat.
L’esforç de la UVic de visibilitzar i sumar mirades va ser innovadora. Diria que som de les universitats catalanes en què, encara ara, està més cohesionat tot el nucli de gènere i s’incentiva més el diàleg de disciplines.
En el punt on som, està en discussió el mateix concepte de gènere en el sentit clàssic en què l’hem entès?
Va relacionat amb el que dèiem ara: fins a quin punt ens hem de continuar centrant en aquestes desigualtats entre homes i dones quan parlem de gènere o hem de tenir una mirada més àmplia?
Però una part del feminisme creu que incorporant el gènere no binari, per exemple, perdran visibilitat les dones.
Hi ha feministes que diuen, efectivament, que fer això desdibuixa les discriminacions i violències que afecten les dones. Una altra part, on ens adscrivim més globalment, planteja atendre aquesta realitat però que també n’hi ha d’altres que podem incorporar. En el CEID, la clau està a respectar i donar cabuda a diferents visions, que són complementàries. No és un debat que estiguem tenint aquí i que ens produeixi divisió. Un bon exemple de com s’integra és la incorporació de la perspectiva de gènere en els projectes de recerca: la Comissió Europea ho ha incorporat com a criteri. I es va estenent a la resta de convocatòries d’àmbit català o espanyol. Una part té a veure amb l’eix dona/home: qui lidera? Es fomenten els lideratges compartits, els de dones on no hi són? Com es gestionen temes d’abús de poder o discriminacions dins del propi grup? Quan estem fent treball de camp tenim en compte per igual les opinions de dones i homes?
“Si fem estudis només de dones no investiguem com els homes són producte del mateix sistema”
També han d’estudiar els homes, la masculinitat?
Les masculinitats també són un producte del sistema de gènere. Per tant, si fem estudis de dones només no investiguem com els homes també són producte del mateix sistema. Des del meu punt de vista, no podem entendre el gènere si només mirem una part perquè la construcció d’homes i dones és relacional. No podem entendre la divisió sexual del treball si no mirem què fan ells mentre elles fan altres coses!
Ha sortit un informe de la Xarxa Vives on s’afirma que la perspectiva de gènere en la docència és el repte més transformador que tenen les universitats. Hi ha molta feina per fer?
Moltíssima. Fins i tot treballant en aquest tema, si tens sensibilitat, revises les bibliografies suggerides i t’adones que la majoria d’autors que has col·locat són homes. Hi ha estudis que diuen que el professorat, a l’aula, recorda més noms de nois que de noies. Les posicions de nois es consideren més brillants o disruptives. Les de noies, que es fan veure menys, poden acabar passant més desapercebudes. Jo em plantejo si quan soc a classe rebo igual l’aportació d’un o d’una altra. Poso un exemple: fa uns anys, estava recollint exàmens en una classe. Una noia em va entregar el seu, molt brut, ple de ratllades. De seguida vaig pensar que ja li valia, que em costaria molt de llegir.
“Els diferents eixos es creuen: tenim identitat de gènere, però també social, o d’origen”
Amb raó…
Però després vaig reflexionar: si aquell mateix examen me l’hagués entregat un noi, no m’hauria sobtat tant perquè d’una noia s’espera la pulcritud. En canvi, d’un noi… ja se sap com són. Si no hagués fet el clic de detectar que hi havia un biaix de gènere, inconscientment hauria perjudicat la noia. Fins i tot les persones que estem treballant aquest tema, si ens descuidem estem reforçant l’estereotip de gènere.
Des del CEIG, fan la funció d’observatori sobre les qüestions de gènere al conjunt de la UVic-UCC?
El que fem, sobretot, és acompanyar la unitat d’igualtat, la que estableix el Pla d’Igualtat. És des d’aquí que es monitoritza: el nombre de tesis o treballs de final de grau i de màster en gènere, les accions fetes perquè s’incorpori a la docència, el nombre de dones i homes que reben dedicació per fer recerca…
En els últims anys hem anat introduint conceptes nous, dels quals no tothom estem al dia. Per exemple, el de la interseccionalitat en temes de gènere. Ajudi’ns a entendre-ho.
És un concepte que sembla abstracte però que és obvi. Moltes vegades sembla que quan parlem de desigualtats, ho fem com si fossin independents les unes de les altres: jo miro només gènere, jo miro només origen, o discapacitat… Però les persones som moltes coses a la vegada. La interseccionalitat ens diu que, quan mirem realitats socials, hem d’entendre com els diferents eixos d’opressió es creuen. Al final, totes les persones tenim identitat de gènere, classe social, origen… La interseccionalitat és una mirada complexa a les desigualtats. I és una idea que ve de lluny, encara que ara en parlem més.
Quin és el seu origen?
Neix a finals dels 90, d’activistes i acadèmiques afroamericanes, que es qüestionen de quina dona parla el moviment feminista. De la dona blanca de classe mitjana. I l’activisme dels drets civils afroamericà parla sobretot dels homes. Què vol dir estudis de les dones? Que n’hi ha de molts tipus, creuades per aquests eixos. Ara estem fent un estudi que indica que les polítiques públiques LGTBI tenen biaixos.
Algun exemple?
Quan els arriba una persona LGTBI d’origen magrebí i creença musulmana no tenen eines per acompanyar-la. Perquè el subjecte que tenien al cap era autòcton. La interseccionalitat ens ajuda a pensar: quan apliquem una política pública, a qui tenim al cap, a qui estem excloent o qui no pensàvem ni tan sols que existís.
De la transsexualitat o de les opcions que en diuen no binàries també n’estem començant a parlar molt ara, en l’àmbit social.
El tema trans ja és molt present. El debat que ens ve ara és el de les persones que es reivindiquen com a no binàries: “Jo no soc ni home ni dona, ni ho vull ser, les dues categories se’m fan estretes i són opressives”. El que passa en aquest món és que no te l’acabes: van apareixent debats nous. Quan s’han aconseguit objectius, t’adones que hi ha nous problemes. Quan jo em vaig incorporar a treballar el tema trans, hi havia la crítica a la patologització. És a dir, a considerar que la transsexualitat era una malaltia (de fet, avui encara cal un certificat de malaltia mental per poder-te canviar el DNI). Però estem a les portes de canviar-ho amb les lleis. De cop s’aconsegueix això, i ens adonem que la gent no té prou acompanyament psicològic des del sistema públic per fer els processos de transició.
I en els menors d’edat? També hi ha discussió de com (i quan!) s’han d’afrontar els canvis de gènere.
La resposta dominant ara és que hem de localitzar les persones trans com més aviat millor en la seva infància, canviar-los el gènere i abans que arribin a l’adolescència donar-los bloquejadors hormonals perquè el seu cos no canviï. I després fer la reassignació o el que calgui. Des del nostre punt de vista, però, és problemàtic si volem trobar una solució per a tothom. Aquesta que hem dit ara pot ser adequada per alguna gent. El problema és quan l’establim com a norma. I si no va acompanyat d’un qüestionament del sexisme.
I què cal fer davant d’una criatura que diu que se sent identificada amb l’altre gènere?
Primer de tot, veure quin és el seu marc d’identificació. Si només hi ha dues possibilitats extremes, una caixa masculina i una femenina. Caldria primer una reflexió sobre aquest marc de sexisme i de lògica binària. I anar més amb calma a l’hora d’acompanyar en els processos: no pensar que, de cop, algú és trans. Cal acompanyar-lo en la incertesa. Veure, per exemple, què passa si es canvia el nom i se li reconeix. En aquest moment hi ha gent que es relaxa, i no li caldran determinats processos hormonals. Hauríem d’intentar no crear un model rígid per l’altre cantó.
L’abordatge ha de ser més individualitzat, cas per cas?
Més col·lectiva en relació amb el sexisme, que és la base de la transfòbia i dels problemes amb què es troba la gent que té una expressió de sexe no normativa: nenes o noies considerades més masculines i nens o nois més femenins. Però d’altra banda, un acompanyament individualitzat perquè no hi ha respostes homogènies. Veure quin camí vol fer cada persona.
No té la sensació que el seu treball acadèmic va dos passos per davant del conjunt de la societat?
S’ha avançat molt, en el debat públic el tema de gènere hi és present. Dins de la universitat mateixa ens reforça molt perquè hi ha molta més gent receptiva, més disposada. I alhora, s’estan generant més resistències. La situació és ambivalent. En alguns aspectes hem avançat molt: en polítiques públiques, en produccions culturals… Fins i tot en tenir una Conselleria de Feminismes. S’estan ampliant els marcs, però hem de saber com contrarestar les resistències, i per això ens falten eines.
Joves: entre els conscienciats i els refractaris
Les recerques que porten a terme, es poden traslladar en polítiques públiques?
En el nostre cas, la incidència social, i sobretot en polítiques públiques, és molt marcada. Del treball que fa Montse Martín sobre prevenció d’abusos sexuals en l’esport se’n deriven protocols, accions de sensibilització. En altres casos, acompanyem l’elaboració de plans estratègics, com el que està fent la Mancomunitat La Plana sobre igualtat de gènere i LGTBI. També vam fer el de Terrassa, on vam posar èmfasi en l’encreuament de diversitat sexual, religiosa i cultural. L’Ajuntament de Barcelona ens va encarregar un estudi sobre infància, adolescència i identitat de gènere amb recomanacions per a professionals. I en fem un per aplicar la mirada de gènere en la prevenció de violències a l’educació secundària.
A Osona, es va concretar en dos projectes. Un d’ells, les Mirades Polièdriques.
Es va treballar amb el diàleg amb tots els sectors implicats per fer propostes el màxim de realistes. Aviat publiquem la guia, que inclou experiències pràctiques, propostes de dinàmiques que es poden fer a les aules… Tenim una responsabilitat pública, hem de veure com incidim i anar més enllà de l’article acadèmic que llegirà molt poca gent. Traslladar-ho al carrer i a les polítiques.
I l’altre, el programa Camins, amb joves universitaris d’origen magribí.
Va ser un projecte molt interessant. Partia de conèixer estudiants de la UVic-UCC d’origen magribí. El seu pas als estudis universitaris s’havia produït contra tot pronòstic. Una trajectòria d’èxit educatiu en famílies que els podien ajudar molt poc, que no coneixien l’idioma ni el sistema educatiu, o que no podien pagar classes de reforç. Són un exemple brutal. Es tractava que fessin de mentors d’altres estudiants en la mateixa situació. A vegades el mentoratge parteix de població autòctona que acompanya la migrant, que ja està bé, però qui millor els pot acompanyar és qui comparteix el mateix.
Ara que parlem de joves. No té la sensació que en qüestions de gènere alguns estan fent una involució?
És paradoxal, la situació que hem trobat en la gent jove. D’una banda, hi ha gent molt conscienciada, cosa que fa uns anys no passava. Gent que fa unes aportacions, que dona deu voltes al professorat més implicat. I després hi ha tota una altra part, més refractària que mai a aquests temes. Creen com una mena d’anticossos i quan tu planteges el tema a l’aula, et trobes persones que estan a favor, que t’escolten des d’allà, i altres molt a la defensiva. En el cas dels nois, hi ha el risc de desacreditar-los molt ràpidament, dir que són masclistes i ja està.
I no és això, o no és només això?
Hi ha una altra part que té a veure amb el fet que no hem sabut escoltar prou bé les seves queixes. És molt important saber els malestars que expressen els nois en relació amb com s’està fent la prevenció en temes de sexisme. Si no els escoltem, no podem donar respostes noves. Hi ha nois que s’agafen al masclisme perquè és una posició de poder en un context en què se senten uns pringats en altres temes, com la posició social o l’origen? Si a les aules només mirem gènere, no ens n’adonarem que el problema està creuat amb tots els altres eixos de la desigualtat. Necessitem aquest mapa ampli de les opressions!
Són els perfils que poden acabar caient en ideologies d’extrema dreta. Vox fa bandera d’anar en contra de les polítiques de gènere.
El votant d’extrema dreta és de classe alta o de classe baixa, als dos extrems. Hi ha un malestar que sovint es vertebra en temes de gènere que l’extrema dreta està captant molt bé. Si no incorporem la mirada de classe, amb menys prejudici, no hi podrem donar resposta.
{{ comment.text }}