Ara fan el conte, el badall que se li escapa, les dents, la història inventada amb uns ingredients obligats, l’últim petó i l’últim “t’estimo fins l’infinit i sempre t’estimaré”

Pot ser que el seu dia comenci amb el que serà el millor moment del dia: un manyoc de braços i cames esprimatxats arraulits per una banda i uns genolls inquiets prement la ronyonada per l’altra. Intenten allargar aquest moment amb un “encara és fosc”, però hi ha poques probabilitats que funcioni. El terra és lava, és un mar ple de taurons, proven, pensant que la basarda els donarà uns minuts més d’edredó, però aconsegueixen tot el contrari: acaben de convertir-se en quatre pirates dalt d’un bot raquític. Estan en perill!

Avui que és festa el joc es trasllada al sofà, la qüestió és fer pilot. Ara volen ser nadons que acaben de néixer i no saben parlar. L’un o l’altra entaforen mig cos sota la samarreta, fent una panxa bonyeguda i voluminosa, i se sorprenen d’haver sortit d’aquí. A ella també li sembla impossible que un dia, tampoc fa tant, fossin allà, és a dir, aquí. Quan surten de l’amagatall volen fer com si fos el dia que ella els va agafar per primer cop i se’ls va posar sobre el pit, patint per si li relliscaven com un peix fora de l’aigua. Tots dos van plorar, i ella els anava dient no sé pas què a cau d’orella per calmar-los, potser només era un oh-oh-oh perquè li havien marxat les paraules i encara no sabia ser mare.

Ara li pesen molt més, però no es queixa, té la mateixa sensació que quan eren com dos micos enganxats sobre seu, amb la respiració sincronitzada, i tancava els ulls i pensava: “Recorda això, que passarà”. Els nens volen saber si estava contenta quan van sortir. Com de contenta. “Vaig ser feliç des que vaig saber que existíeu”, els diu.

Cada dia és un bon dia, si és un dia amb ells. És un dia ple de petons i amor i alegria i il·lusió i gemecs i crits i aventures. Amb la constant sensació de joc, amb la possibilitat de llançar-se a cantar en qualsevol moment, amb l’aclaparadora emoció de ser el més important per algú, pensa, robant-li les paraules a Alejandro Zambra.

Si els seguíssim mirant veuríem que l’abraçada més important és la de la tarda: és la confirmació que per fi tornen a estar junts. Avui la nena ha sortit a l’ascensor a rebre-la, feia saltets de contenta i se li ha llançat al coll, com si fes segles que no es veien. Tot el que ha passat durant el dia ho condensa en titulars increïbles; el nen, en una bateria de preguntes que tenia guardades. La mare respon amb entusiasme mentre va fent feina.

No hi ha res d’especial, en aquesta casa. Ara fan el conte, el badall que se li escapa, les dents, la història inventada amb uns ingredients obligats, l’últim petó i l’últim “t’estimo fins l’infinit i sempre t’estimaré”. Es queda a fer-los companyia i pensa que no és veritat que no puguis saber que ets feliç en el moment que ets feliç.