| 10:04
Opinió

És possible que algú es cregui que tancant una persona en una cel·la d'aïllament farà millorar el seu estat psíquic, físic i emocional?

Presó, diàleg, vida

Fa una mica més de deu anys vaig participar com a tècnica en un projecte impulsat per l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós (AUDIR-Unescocat) i el Departament de Justícia al Centre Penitenciari de Quatre Camins, a la Roca del Vallès. El programa consistia a promoure la participació dels interns en un grup de diàleg interreligiós i intercultural, aprofitant la pluralitat religiosa i cultural de dins de la presó, que no era gaire diferent de la que hi havia fora.

El grup de diàleg va suposar un procés de trobada, de reflexió i d’intercanvi més enllà de la religió. En un grup d’aquestes característiques, les persones es troben per dialogar sobre la seva cultura, sobre les seves conviccions i creences, que no sempre han de ser forçosament religioses. És un diàleg sense intermediaris, en el qual s’estableix una trobada personal entre els que hi participen. Permet crear un clima en què no hi ha ningú que hi sigui en condició d’un professional que està avaluant, sinó en condició de persones que es relacionen i inicien un procés de comunicació i de comprensió mútues.

El diàleg és un procés de personalització, de valoració i de reconeixement com a ésser humà; al marge del seu comportament i del seu passat. I aquesta dimensió dins d’una presó té una càrrega simbòlica molt forta. I és que quan dialoguem, junts podem reflexionar sobre qüestions profundes, ja que ens obrim als altres i ens donem a conèixer, tots participem en peu d’igualtat i el grup de diàleg es converteix en una oportunitat per a la dignificació personal.

Aquests darrers dies he tornat a pensar molt en les presons i les seves conseqüències. Ho he fet arran de la sortida dels presos polítics i, especialment, en conèixer la mort d’una noia de només 19 anys que havia ingressat a la presó de Brians 1. La van castigar tancant-la en una cel·la d’aïllament, al vuitè dia d’estar aïllada no ho va suportar i es va suïcidar. És una notícia profundament trista, perquè estar pràcticament 24 hores aïllat en una cel·la és cruel. És possible que algú es cregui que tancant una persona en una cel·la d’aïllament farà millorar el seu estat psíquic, físic i emocional? Aquest tracte tan inhumà pot contribuir a la seva rehabilitació? Al meu entendre és absolutament peremptori fer desaparèixer les cel·les d’aïllament!

Ja d’entrada, l’internament en un centre penitenciari aboca la persona a viure en una entorn anormalitzador. El problema no rau només en el pres, sinó en el medi que l’envolta. Fets i situacions que en un altre context no tindrien cap importància, a la presó en tenen molta; però, en general, és urgent minimitzar les conseqüències desestructuradores que té la presó sobre la persona. L’ambient és un factor que incideix de forma molt important en el comportament i en el desenvolupament cognitiu i afectiu i l’espai físic és molt important per mantenir el seny.

Aïllar és just el contrari de trobar-se amb altres i dialogar. De fet, la rigidesa del règim penitenciari fa molt difícil que les relacions interpersonals, tant entre els presos com d’ells amb els funcionaris, siguin flexibles i personalitzades. Recordo un dia, durant una sessió del taller, en què un dels presos va dir una frase que em va fer pensar molt: “Quan estic aquí, és com si estigués fora. Parlem i estic a gust.”

Crec que és molt important que no oblidem la força de la paraula. Dialogar és imprescindible per poder crear espais que trenquin la sensació de buit, de frustració, de deteriorament personal. Dialogar per recuperar la persona, per vivificar l’altre, per dotar la vida de sentit. La solitud i l’aïllament porten a la mort, o el que és el mateix, amb paraules d’Albert Camus: “No hi ha vida sense diàleg”.