La mà d’una esperança
La salut mental és una joia. Ho sabem, com passa amb tants altres aspectes de la vida, quan la perdem. Quan tenim una depressió o patim el primer atac de pànic. Quan un familiar nostre és diagnosticat d’esquizofrènia, d’un trastorn bipolar o d’un trastorn obsessiu, per dir només el nom d’algunes de les malalties mentals, aleshores sabem quin gran bé és la salut mental.
Se’n parla poc, dels trastorns mentals. Com passava fa uns anys amb el càncer, que la gent en deia un mal lleig sense pronunciar-ne el nom. Ara, l’estigma recau en la malaltia mental i en el suïcidi. Encara avui, en ple segle XXI, podríem dir que s’ha avançat poc en recerca, tan necessària, i a parlar-ne sense prejudicis.
Per això són importants actes com el que es va fer el passat divendres 2 de febrer a l’Ateneu Popular La Tintorera de les Franqueses dedicat a aquest tema i que recull la foto d’aquest article. Es va presentar la cançó La mà d’una esperança, escrita per Jordi Bruguera i musicada per Miquel Gomes. Allà, a partir d’un delicat vídeo sobre la composició i el sentit de la cançó, més les intervencions i els poemes llegits pel públic, vam poder compartir experiències relacionades amb la malaltia mental. Teresa Sorribes, tècnica del Museu de Granollers, va explicar l’experiència que des del seu museu i en col·laboració amb els centres que atenen persones amb trastorns mentals es fa a través de la creació artística duta a terme pels afectats. L’acte va acabar amb un concert d’acordions, baix, guitarra i veu a càrrec de Jordi Bruguera, Miquel Gomes i Fidel Membrive a l’acordió, Carlos Alarcón a la guitarra, Jordi Guàrdia al baix i la veu d’Eva Calvet.
Una de les reflexions que van sorgir és la del fet que quan una persona és afectada per algun tipus de trastorn mental, el pateix sobretot ella, evidentment. Pot perdre fins i tot l’horitzó de la seva vida i l’esperança de viure. Però la malaltia, com una pedra llançada al mig d’un llac, va fent ones que afecten els cercles del seu entorn: la mare, el pare, els germans, els avis, els fills… Sobretot la persona que en té cura, la que dedica moltes hores del seu temps a ocupar-se’n i preocupar-se’n. En aquests casos tothom necessita ajut: a qui ha rebut el diagnòstic, sigui per una qüestió transitòria com una depressió o sigui per un trastorn permanent com l’autisme o la bipolaritat, li calen metges, psiquiatres, psicòlegs i, sobretot, molta estimació. L’entorn més proper també necessita saber com acompanyar qui pateix i com continuar, al mateix temps, tenint una mica de vida pròpia, equilibri que sovint no és gens fàcil.
Per això són importants els recursos públics que la sanitat actual ens pugui posar a l’abast, així com les iniciatives municipals i les associacions de persones que tenen un trastorn mental o de persones que en tenen cura. Associacions com Daruma, Apadis, TEA Vallès Oriental, els Grups d’Ajuda Mútua, i d’altres. Totes són eines útils per ajudar a fer camí, però són escasses per atendre tothom qui ho necessita. Ajuntar-se, escoltar-se, compartir les vivències, és bàsic per poder seguir endavant.
La salut mental és encara avui la gran oblidada, per això hi ha dues grans pedres en el camí dels qui pateixen un trastorn i de les seves famílies: una és la solitud, l’altra és l’estigma. Les dues qüestions van molt juntes i no sabríem dir si és primer l’ou o la gallina: si la societat no entén i no accepta la gent que té un problema mental, si no la inclou amb normalitat, es produeix la diferència, la marca i, en definitiva, l’estigma. Si no hi ha recursos públics per ajudar qui té el problema ni per ajudar els familiars que l’acompanyen, i a sobre l’entorn els estigmatitza, el camí es converteix en un desert de solitud.
Per què puc explicar que m’he trencat una cama, que tinc diabetis o que he passat un càncer però he d’amagar que tinc o he tingut un trastorn mental? Probablement perquè la majoria pensem que un pot caure i trencar-se un os, no passa res, és normal, es curarà. Pot tenir un càncer, és una molt mala passada que pot tenir conseqüències greus en la seva vida, però socialment no serà discriminat o ho serà en poques ocasions. Però si és bipolar, esquizofrènic, depressiu… sap que més val que no ho publiqui gaire, perquè ben sovint el deixaran de banda. A la societat li costa molt, en general, d’acceptar tot allò que se surt de la norma, perquè la diferència fa por i és rebutjada. Però les societats només són justes i humanes si accepten i tenen cura de tots els seus individus, siguin com siguin i estiguin en una circumstància vital o altra.
La qüestió essencial és, sempre, tenir la consciència que l’altre és com tu, tan humà com tu, amb els mateixos desitjos i il·lusions que tu, que es mereix el mateix tracte, amor i respecte que tu.