Què és Pintant el gris, la sèrie documental que s’emet els diumenges a les televisions locals i que ha dirigit vostè?
És una sèrie que vol retratar els darrers anys del franquisme per explicar què va passar a les comarques de Catalunya obviant els grans fets de Barcelona i centrant-nos en la dia a dia de la gent.
Com va sorgir la idea argumental?
Era una idea que tenia de feia anys. Hi ha una part personal de la meva infantesa i del record de la meva tia, la Tuni Jordana, de la llibreria La Gralla, que plantaven cara al franquisme amb els llibres i la cultura. I també perquè reivindicar uns anys en què es va teixir un gran teixit social que va ser la base del nou país és un deure que tenim les televisions locals.
Com s’ho han fet des de VOTV per trobar testimonis interessants a tot Catalunya?
Encara hi ha gent força jove que pot explicar coses i val la pena descobrir-los i sentir-los. Hem buscat experiències personals interessants. I en aquest sentit, les televisions de tot Catalunya ens han ajudat a localitzar personatges claus d’aquell moment de lluita.
Per què la sèrie només se centra en les comarques prescindint volgudament de Barcelona?
La Xarxa de Televisions Locals posa com a requisit donar veu a les comarques. Els grans programes sobre el franquisme ja s’han fet a TV3. En canvi, nosaltres hem volgut buscar la diferència i obviar Barcelona per ressaltar el que va passar a comarques. El nostre és un producte complementari als altres que ja s’han fet.
La vida quotidiana a Granollers o Barcelona era diferent?
Segurament la vida diària era igual, però a comarques potser van passar coses que a Barcelona s’haurien prohibit. Per exemple, el happening de Dalí a la Porxada de Granollers. És una singularitat de ciutats petites com Granollers, Reus o Banyoles, on també es van fer coses úniques. Es donaven autoritzacions que a Barcelona no s’haurien donat mai.
En matèria d’educació també…
Sí, per exemple es veu en les cooperatives de pares, que es van fer molt a les capitals de comarca. Granollers en pot ser un exemple. Fora de Barcelona van ser més fàcils.
Per omplir tants minuts calen molts testimonis però també altres materials. D’on els han tret?
Hem intentat no anar als grans arxius i hem treballat molt els arxius locals i comarcals i algunes col·leccions particulars. No hi ha res inèdit, però sí molts materials que mai s’han vist per tot Catalunya. Per exemple, a Girona hi ha unes imatges de Franco arribant a Roses tretes d’arxius locals. I moltes coses de vida quotidiana, de vida social i religiosa molt curioses. També de lluita obrera, els barris… A Granollers, per exemple, es veu quan es construïen els habitatgs sindicals.
Per fer sèries com Pintant el gris es necessita un bon assessorament. Com l’han aconseguit?
Hem tingut l’assessorament de la revista Sapiens. La Sònia Casas, que és la presentadora de la sèrie, és la cap de redacció de Sapiens. I cal destacar també la feina de Carles Riobó, que ha anat construint els guions… És un periodista que sempre ha treballat molt bé els temes històrics!
Ara que ja ho ha vist del tot acabat, està satisfet del resultat final?
Sí, però sempre penses que amb més temps i més pressupost hauria pogut sortir millor. Els drets de les músiques i de les imatges, en arxius oficials, són caríssims: al voltant de 1.000 euros el minut. Per a una sèrie de 250 minuts és impossible. Per exemple, posar la cançó de Cristina y los Stop El turista 1.999.999 costa al voltant de 1.000 euros!
{{ comment.text }}