Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

“Abans, a Derbi ho fèiem tot, fins i tot els cargols”

Francisco Artigao Carcelén va néixer a Chinchilla, (Albacete), l’any 1937. L’any 1961 va venir a viure a Mollet i va treballar en el taller d’Alberto Pous, de Martorelles, que feia amortidors per a Derbi. Va entrar a Derbi l’any 1962, primer a la secció de premsa i després a planxisteria.

  • El 9 Nou
  • 26/03/2013 | 16:00
  • 0

“Fèiem els dipòsits de combustible de les motos i comprovàvem que no tenien cap fuita abans d’enviar-los a pintura i muntatge”.
Va treballar a Derbi durant 37 anys, fins al 1999, any en què es va prejubilar. “S’havien anat eliminant els dipòsits metàl·lics i s’havia anat externalitzant la feina”. “Els xassís també es van començar a fer a fora. Llavors va ser quan Derbi va començar a davallar. Al principi es feia tot, fins i tot els cargols, tot tret dels neumàtics”. “Al principi treballàvem fins i tot els caps de setmana. Anàvem a fer parafangs i les peces que cobrien les cadenes. Ens pagaven una pesseta i mitja per cada peça”. De dilluns a divendres es feien moltes hores. “Jo sortia de casa a 2/4 de 6 del matí i molts dies tornava a les 10 de la nit”.

Francisco Artigao té molt bon record del fundador de l’empresa, Simeó Rabasa. “Li dèiem el iaio. Venia cada dia i li agradava parlar amb nosaltres, preguntar-nos com anava la feina i que donéssim idees per les coses que pensàvem que es podien fer millor. Sempre deia que calia produir al màxim amb el mínim esforç”.

Els treballadors de Derbi tenien alguns privilegis. Els caps de setmana a l’estiu podien anar amb la seva família a la piscina, al costat de la fàbrica. “En comptes d’haver d’anar a la piscina pública anàvem a la piscina de Can Rabasa i, a més, les begudes o les patates fregides eren més barates. També hi havia monitors per fer classes de natació als fills de franc”. Artigao recorda que Simeó Rabassa va fer diverses donacions a la ciutat de Mollet, com l’actual Casal Cultural, o el Jardí dels Avis.

Quan es complien 20 anys de feina a l’empresa els treballadors rebien una medalla d’or commemorativa i a partir de llavors, cada any tenien un tiquet per un dinar al restaurant Can Prat amb tota la família. A més, abans de les vacances de Nadal se sortejava una moto entre tots els treballadors. “Al que li tocava podia triar el model que volgués”. Curiosament, el Francisco Artigao no va tenir mai moto. “No m’agradaven. Potser perquè les veia perilloses. Abans no hi havia tanta seguretat. Jo anava en bicicleta”.

Francisco Artigao recorda alguns “anys durs” com la dècada dels 80, en què la fàbrica va construir carretons d’obres per compensar la davallada de les vendes de motos. Als anys 90, en una altra etapa de davallada, van dir als treballadors que els pagarien 7.000 pessetes per cada moto que aconseguissin vendre al seu lloc de vacances. “Jo en vaig vendre dues”.

Quan va desaparèixer Simeó Rabasa i se’n va fer càrrec el seu fill, Andreu Rabasa, Artigao diu que la situació va canviar. “No era el mateix. L’Andreu va delegar més en directors professionals que no sentien tant l’empresa com a seva”.

També recorda com va propiciar que el seu fill, Pedro Artigao, entrés a treballar. Era un fet usual. “Molts pares que teníem fills parlàvem amb els encarregats perquè entressin els nostres
fills”. Així va entrar en Pedro Artigao l’any 1983, amb 18 anys. Ell estudiava FP d’electricitat, però quan un dia el seu pare li va dir que l’endemà anés a parlar amb l’encarregat no ho va dubtar. “A mi m’encanten les motos i tot i que el treball no era d’electricitat vaig estar molt content”. Va començar rectificant peces de motor, va anar a fer la mili i l’endemà de llicenciar-se ja tornava a ser a la fàbrica. Era l’any 1985 i des de llavors ha passat per diverses seccions. Quan va acabar els estudis d’FP va demanar ocupar un lloc relacionat amb l’electricitat i el van destinar a manteniment elèctric de la fàbrica. Hi va estar cinc anys.

Recorda que a partir de la crisi dels anys 92 i 93 les coses van començar a anar malament. Llavors va començar a treballar a la cadena de muntatge. “Jo m’acabava de casar i vaig decidir continuar a la feina en comptes de marxar”. Després, durant tres anys, va estar a la secció de prototipus, però quan va tornar a baixar la feina va tornar a la cadena. El van fer cap d’equip d’una línia de muntatge. Més tard el van traslladar a la secció de pintura en pols de peces metàl·liques, de la qual va ser encarregat fins que la direcció va decidir externalitzar la secció i el van traslladar a embalatge. La seva darrera feina va ser la secció de pintura de plàstic.

Pedro Artigao ha treballat 30 anys a la Derbi i també admet que l’empresa ha canviat en tots aquets anys. “De ser una empresa familiar va passar a la moda del conseller delegat.” Era l’època en què es van prendre decisions com llogar part de la torre Mapfre de Barcelona per traslladar-hi les oficines i la secció de vendes i màrqueting.

Quan es va vendre a Piaggio “vaig pensar que era la fi, i quan es van endur la pintura vaig pensar que estàvem morts”. “La Derbi es venia sola. Models com la Variant tothom les volia i quan es van començar a fer motos que entraven més pels ulls que per la qualitat, es van equivocar i a més no vam saber aprofitar el boom dels escúters”.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fer un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per a fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.