Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Aigua de vida i de discòrdia

L’aigua de la Tordera i el seu aprofitament per al desenvolupament de l’activitat agrària de la zona que ha estat exercida a través de les històriques Comunitats de regants de Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera.

  • El 9 Nou
  • 04/10/2014 | 7:00
  • 0

Són dues entitats amb un origen complex i marcat pels litigis amb Sant Celoni, que reclamava la possibilitat de fer ús de l’aigua. Ho explica Joan Portals i Martí a l’estudi Orígens històrics de les comunitats de regants de Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera (1680). Els llargs plets amb la vila de Sant Celoni (1722-1826) que va ser publicat a les Monografies del Montseny.

LA CONCESSIÓ DE L’AIGUA DE 1680
Al segle XVII, calia tirar endavant una millora de la producció agrícola per, de retruc, millorar les condicions de vida de la població, molt afectada pels conflictes bèl·lics, les imposicions de contribucions en diners i en espècies o els allotjaments forçosos de tropes. Per aquest motiu, els síndics de Sant Esteve i Santa Maria, Esteve Recort i Francesc Vilà, van dirigir-se al batlle general i procurador del fons reials i del principat de Catalunya per demanar la possibilitat de disposar de l’aigua del riu. La resposta, que va arribar el 20 de març de 1680, va ser positiva i va permetre que, de forma “perpètua”, els veïns de Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera podien disposar de la meitat de l’aigua del riu Tordera “i dels torrents de Santa Susanna i de Can Nadal, de Vilamajor”, explica Portals. A més, els autoritzava per a la construcció de rescloses i recs per fer arribar l’aigua als camps “amb l’obligació de tornar al riu les aigües sobrants”. També els permetia vendre, permutar o alienar el dret concedit. A canvi, els regants havien de pagar 10 lliures anuals a la Batllia General de Catalunya.

UNA ESCRIPTURA DE 1826
Tot i aquesta concessió de 1680, va caldre més d’un segle per escripturar l’acord.
El primer text de 1809 era un document fet “amb presses”, exposa Portals, que els regants van poder “ratificar amb més tranquil·litat” l’any 1826 després de la sentència que va donar la raó a aquells que volien aprofitar les aigües de la Tordera. Aquestes bases per al funcionament de la comunitat de regants queden recollides en una escriptura de l’any 1826 que es va localitzar entre l’abundant documentació del mas Vilar de la Costa del Montseny. És un document “força útil per conèixer alguns dels primers passos que la gent de Sant Esteve de Palautordera va fer per constituir una comunitat de regants que ha arribat fins als nostres dies i que, cosa que és més important, proporciona nombroses pistes que ens permeten conèixer el títol –datat l’any 1680– en què es basaven per aprofitar les aigües de la Tordera i també per saber el motiu pel qual no fou fins molt més tard, els anys 1809 i 1826, que es van intentar regularitzar els regs”, escriu Portals.

EL REBUIG DE SANT CELONI A LA CONCESSIÓ
Aquest retard deriva de l’oposició expressada per part de regidors i particulars “de la vila de Sant Celoni que, immediatament, després d’iniciar-se les obres al riu a què autoritzava la concessió de 1680, van presentar una demanda contra els regidors i els particulars de Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera davant del Tribunal de la Intendència del Principat de Catalunya”, relata Portals. Aquest procediment “implicava la suspensió immediata de les obres, la qual, efectivament va ser decretada pel superintendent de Justícia del Principat en un acte datat del 6 de febrer de 1722”.
Des de Sant Celoni, entenien que això els impedia “el lliure reg de les seves terres” i per això demanaven que fos nul·la la concessió que es va fer a favor dels veïns de Sant Esteve i Santa Maria. Això havia d’implicar aturar les obres de construcció de la resclosa i les sèquies que havien de canalitzar l’aigua per les finques. “Fou un llarg plet que durà més de cent de anys”, afegeix Portals.

DENÚNCIES CREUADES
En primera instància, es va decidir fer aturar les obres. El que és cert és que l’escrit de resposta dels demandats –els regants de Sant Esteve i Santa Maria– va fer canviar d’opinió els administradors de justícia. Només van posar un límit: que no s’afectés terres en terme de Sant Celoni ni es fes el desviament de l’aigua del riu fins que hi hagués sentència. Però, a Sant Celoni, va respondre comunicant que, tot i la limitació imposada, ja s’havia fet entrar aigua a la sèquia. Una nova acta, el març d’aquell 1722, va fixar una sanció de 25 lliures i va ordenar tapar l’entrada d’aigua a la sèquia. A partir d’aquest moment, les dues part entren en un procés d’intercanvi de llargs escrits davant de l’organisme que havia de decidir. Els de Sant Celoni parlen del seu dret sobre les aigües del Montseny, que havia format part del terme històric dels senyors de Les Agudes-Montseny-Montclús. Enmig, hi va haver llargs períodes de silenci fins que, 86 anys després, va arribar la sentència que donava la raó a Sant Esteve i Santa Maria. Amb la resolució, l’any 1809 s’havia de signar el conveni però les circumstàncies bèl·liques del moment van impedir que ho fes tothom. Hi va haver apel·lació des de Sant Celoni que, després d’anys de silenci, es va recuperar l’any 1825. Però, un any després, es va elevar a públic l’antic document de 1809 amb la relació de les propietats de tots els regants “Era un pas exigible en la prestació de garanties prèvies a l’execució de la sentència i era la millor manera de posar en funcionament la comunitat de regants que maldava per iniciar les seves activitats des del llunyà 1680”, exposa Portals.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.