El manteniment d’un cabal ecològic durant tot l’any als torrents i rierols on s’ha detectat la presència del tritó del Montseny (Calotriton arnoldi) es considera un element fonamental per a la preservació d’aquesta espècie endèmica del massís, que és una de les més amenaçades del planeta perquè la població és molt reduïda –només hi ha entre 1.000 i 1.500 exemplars en llibertat– i perquè està localitzada en una superfície molt limitada: uns 40 quilòmetres quadrats. Per aquest motiu, el Parc Natural del Montseny ha començat a actuar sobre les captacions d’aigua dels cursos fluvials que tenen masies i algunes activitats econòmiques que hi ha disperses per la muntanya. Aquesta mesura també beneficia espècies d’amfibis i invertebrats i ajuda a mantenir en bon estat de conservació els boscos de ribera.
Tradicionalment, les masies i cases aïllades –moltes només de segona residència– han agafat l’aigua directament dels torrents. A través d’un petit tub, desvien del curs del riu part de l’aigua que es porta fins a la casa. Allà, la que no es consumeix es retorna cap al torrent per un tub o bé s’allibera directament sobre el sòl. Aquest sistema no té cap mena de regulació i xucla aigua de forma constant, les 24 hores del dia. Per això, pot deixar trams de torrents de desenes o de centenars de metres sense aigua, especialment a l’estiu quan els cabals es redueixen de forma notable.
El Parc Natural del Montseny ha començat a aplicar mesures que permeten mantenir les captacions d’aigua però que asseguren que només se’n xucla quan hi ha una necessitat real. Això es fa a través de la construcció de dipòsits que retenen l’aigua i d’acord amb els propietaris de masies o activitats econòmiques. Amb un sistema de boies, quan aquest recipient està ple, la captació del rierol s’atura i, per tant, tot el cabal baixa pel curs habitual del torrent. Només quan es consumeix aigua i es buida el dipòsit es torna a captar aigua del riu.
A banda, el Parc Natural impulsa altres accions per preservar al màxim el cabal de les rieres durant tot l’any. També es promou la instal·lació de sistemes de recollida de l’aigua de la pluja a través de les teulades. “El Montseny és un lloc on tradicionalment sempre hi ha hagut aigua i on mai havien fet falta aquests sistemes”, comenta Daniel Guinart, biòleg del Parc Natural.
Aquest pla s’ha aplicat ja a diverses cases aïllades del massís. També al viver de Can Rubí, situat en terme de Fogars, que consumeix aigua d’un torrent per regar les seves instal·lacions (vegeu imatges superiors). La Diputació finança part de les actuacions. En el cas de l’obra feta al viver, s’ha comptat amb el suport d’un programa de la Unesco específic per a reserves de la biosfera.
Amb els controls, el Parc Natural sí que està tancant els petits transvasaments entre rieres properes que alguns propietaris havien ideat per garantir-se el subministrament d’aigua. Es tracta de petites canalitzacions que porten aigua d’un rierol cap a un de major cabal situat a una altra vessant de la muntanya i d’on xucla l’aigua la casa. Quan detecta aquesta mena d’instal·lacions, el Parc Natural les inutilitza perquè tenen greus efectes sobre les rieres secundàries, de les quals es desvia bona part del seu cabal, que ja no hi retorna.
MÉS ENLLÀ DEL TRITÓ
La mesura beneficia el tritó del Montseny però no només aquesta espècie. “Garantir un cabal mínim durant tot l’any també és clau per a la supervivència d’altres espècies d’amfibis i d’invertebrats i dels boscos de ribera”, comenta Guinart, que assegura que aquest treball anticipa les conseqüències del canvi climàtic, que portaran una reducció de la pluviometria al massís.
Amb tot, mantenir el cabal ecològic no és l’únic objectiu dels responsables del Parc Natural. Dotar les rieres de més cabal pot ajudar a enllaçar els exemplars de tritó del Montseny, que s’ha comprovat que viuen en dues poblacions separades –l’oriental i l’occidental–, que fa molts anys que van deixar d’estar en contacte. Al mateix temps, dins de cada població, hi ha grups que viuen aïllats de la resta perquè les rieres no arriben a contactar i aquesta espècie necessita l’aigua per desplaçar-se. “És molt important que les rieres on viu el tritó estiguin connectades entre elles per garantir el desplaçament dels exemplars adults”. Tot plegat per afavorir la variabilitat genètica i evitar emparellaments amb animals massa propers.
El Montseny treballa amb altres mesures per garantir la pervivència del tritó i d’altres amfibis: s’estan dissenyant sistemes que redueixin l’impacte que els passos canalitzats de les rieres tenen per a aquests animals. Les canalitzacions massa estretes on l’aigua baixa amb força o els salts que es generen es converteixen en barreres que molts cops aquestes espècies no poden superar.
{{ comment.text }}