La plataforma Fem Vallès, formada per l’entitat Via Vallès i les organitzacions empresarials CECOT, CIESC i UEI han posat damunt la taula una proposta molt interessant: El Vallès nou encaix territorial. En resum, la proposta gira al voltant de la necessitat de treballar el potencial del Vallès com a regió productiva de Catalunya, partint de les actuals mancances detectades en el nostre territori, per a després plantejar millores en les comunicacions, les infraestructures, la formació i el treball.
Aquesta proposta genera un debat molt engrescador i alhora molt necessari, però aquest, com tots els debats, l’hem de fer bé. No podem començar la casa per la teulada. El més important, el fons del debat, no és si fusionem els dos consells comarcals o si es crea una nova organització supracomarcal.
El més important d’aquest debat és la diagnosi de les mancances actuals del Vallès i sobretot les possibilitats de creixement i millora en matèria d’infraestructures, comunicacions, formació treball, etc. És a dir, el fons de la qüestió és com millorem la vida de les persones que vivim en aquest tros de terra anomenat Vallès.
El primer que hem de debatre és com millorem les línies de tren i generem noves estacions perquè puguem facilitar que els nostres estudiants vagin a les universitats en transport públic, com planifiquem centres de formació professional que estiguin relacionats amb el teixit productiu del nostre territori, què fem per reduir l’atur i combatre la situació de pobresa en la qual viuen molts vallesans. Aquest és el debat més important i més necessari.
Si els dos consells comarcals s’han de fusionar en un de sol, o si hem de crear una nova administració de l’àmbit dels dos Vallès, en forma de vegueria o àrea metropolitana, això vindrà després. Primer les persones i després l’organització.
Però ja que volem fer aquest debat, el de la divisió territorial, potser que el fem aprofitant el context de construcció de la nova República Catalana, una oportunitat que ens permet ser valents per tal d’entomar la simplificació del mapa administratiu, o és què potser algú entendria que féssim una nova administració sense suprimir-ne cap de les existents? I ja que parlem d’aquesta part del debat, permeteu-me apuntar dos elements que em semblen primordials: el principi de subsidiarietat, és a dir, que tot allò que pugui fer una administració més propera a la ciutadania que no ho faci una altra. I el segon la representativitat; la necessària elecció directa dels membres de totes les administracions per assegurar-ne la transparència i el control ciutadà.
Ara és l’hora dels polítics. Aquesta proposta ha nascut de les organitzacions empresarials i de l’entitat Via Vallès, i ara cal que els polítics –tots els partits polítics i totes les institucions– la fem nostra i l’omplim de contingut social i mediambiental. El municipalisme ha de tenir un paper molt important en aquest debat, de lideratge. Des del Consell Comarcal estem disposats a liderar-ho, amb el consens indispensable i amb la necessària implicació de tots els agents socials: món empresarial, forces polítiques, sindicals, ecologistes i associatives.
Aquest serà un debat llarg, en el qual caldrà ampliar la diagnosi feta –i molt ben feta– per la plataforma Fem Vallès, afegint-hi més aspectes socials, educatius, culturals, esportius i turístics. En definitiva, fent un plantejament estratègic global.
És ben cert que a la nostra comarca existeixen diverses realitats i diferents sentiments de pertinença que van més enllà dels estrictament locals; el Baix Montseny, la Vall del Tenes, la Riera de Caldes, el Baix Vallès o, sense anar més lluny, els dels quatre municipis que han decidit incorporar-se a la nova comarca del Moianès. Aquesta diversitat no ens ha de fer por, com no ens fa por el dret a decidir dels habitants de cadascun dels territoris. I especialment a Catalunya, a diferència d’altres llocs, sabem molt bé que és perfectament factible compaginar la suma de voluntats amb el respecte a la diferència.
Finalment, sigui quina sigui la decisió, aquesta l’haurà de prendre el nostre Parlament, el Parlament de Catalunya, però forçosament haurà de ser a proposta del territori, a proposta dels alcaldes i regidors de la comarca després del necessari debat amb la ciutadania.
Possiblement arribarem a la conclusió que cal replantejar les administracions existents, però mentre tot això no passi, cal defensar aferrissadament el paper dels consells comarcals, perquè el que estem fent des dels consells s’ha de fer, i si algun dia ho deixem de fer, que sigui perquè ho fa una altra administració més propera a la ciutadania, per exemple, els ajuntaments dotats amb més recursos i amb més personal per respondre a les necessitats i reptes de les persones que vivim en les contrades del Vallès.
{{ comment.text }}