La resolució judicial, que es pot recórrer, considera els fets provats –Vicente va obtenir d’una família de Barcelona fins a 232.000 euros en tres pagaments diferents– però entén que no són constitutius d’un delicte d’estafa perquè no es donen tots els supòsits recollits a la jurisprudència i que han de confluir perquè l’acusada pogués ser condemnada per aquest delicte. En el procés, tant la fiscalia com l’acusació particular van demanar una pena de sis anys de presó per a Vicente. Els fets van passar entre 2009 i 2010.
En el judici, l’acusada va reconèixer els fets i va explicar que havia demanat els diners a aquesta família per poder ajudar els seus cunyats, que passaven per dificultats econòmiques i podien perdre casa seva. Segons va dir, aquests no li van poder tornar els diners i, de retruc, ella tampoc va poder fer-ho. Amb tot, va assegurar que sempre ha tingut i encara té la intenció de fer-ho. La família que li va deixar els diners va explicar que es van sentir estafats i que Vicente els va anar donant allargues per no tornar-los els diners.
La resolució judicial aclareix que “l’estafa no constitueix, en l’àmbit penal, un concepte coincident amb el sentit col·loquial o vulgar que es fa servir en l’àmbit social”. “La raó per la qual es van lliurar els diners va ser simplement per fer-li un favor a l’acusada sense que hagués tingut cap mena d’eficàcia el motiu o la raó exposada per aquesta per justificar, en cada cas, la sol·licitud d’entrega dels diners. Qualsevol que hagués estat la raó que hagués invocat o, fins i tot, sense invocar-ne cap, limitant-se a demanar-lo, hauria portat que li fossin donades aquestes quantitats”, conclou la sentència. A judici del tribunal, “va ser la relació de coneixença de l’acusada per part de la senyora que li va deixar els diners i, especialment, el fet de ser neboda d’una persona tan estimada per la família com la dona que els havia fet de dida –era tieta de l’acusada– el que realment li va portar a lliurar-li els diners”.
Tot i no reconèixer el delicte, el tribunal que va jutjar Vicente no dubta a qualificar la seva conducta de “sense cap dubte èticament repudiable” en haver-se aprofitat de la relació de coneixença que tenia amb la família. Per això, s’entén que la reclamació s’hauria d’haver fet per la via civil, que és la que hauria de permetre “obtenir el reintegrament de les quantitats lliurades a la senyora Vicente”.
De fet, la mateixa sentència recull que la família que va deixar els diners a Vicente ja va fer també aquesta reclamació que li va permetre aconseguir una anotació preventiva d’embargament a la meitat de la casa de la urbanització Ca l’Artigues, de Lliçà d’Amunt, que és propietat de Vicente i de la seva exparella.
D’altra banda, fa uns mesos, Anna Vicente ja va ser absolta d’una altra presumpta estafa a un conegut seu. Va reconèixer que li havien deixat els diners i que la seva intenció era tornar-los. Es va entendre que tampoc confluïen tots els elements per ser delicte.
{{ comment.text }}