Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Les lliçons de l’horror

Nil Solanes, Sara Cano, Estel Cruells, Aïda Castro i Rubén Pulido, tots ells alumnes de primer de Batxillerat de l’institut Baix Montseny, han tornat fa uns dies d’un viatge transformador.

  • El 9 Nou
  • 30/05/2015 | 7:00

Per tercer any consecutiu, el departament de socials de l’institut de Sant Celoni ha impulsat un viatge d’alumnes del centre a Mauthausen (Àustria), en què, a banda de visitar el tristament cèlebre camp de concentració nazi i d’altres llocs memorials, han assistit a actes d’homenatge internacionals i han conegut antics deportats i familiars. Cap d’ells podrà oblidar mai el que ha experimentat.

Nil Solanes: “Ara no tolero les bromes sobre aquest tema”
17 anys, Breda
“En un moment donat, quan baixàvem unes escales per on feien treballar els presoners, una dona va començar a baixar-les molt ràpid, fins al punt que l’havien de frenar. Estava molt nerviosa. Va explicar que el seu pare s’havia intentat suïcidar tres cops en aquelles escales però no ho va aconseguir i al final van ser les SS qui el van matar. També vam veure un vídeo amb unes cartes d’un presoner de Manresa a la seva família: els deia que, si tornés a casa segurament no el reconeixerien perquè la seva salut s’havia deteriorat, que fins a l’últim moment pensaria en elles i que si tornava a casa explicaria la seva història. Però no ho va aconseguir. Tot això són coses que t’arriben molt; el viatge m’ha afectat més del que preveia. Ara no tolero les bromes sobre aquest tema.”

Sara Cano: “Sento el que va passar de forma molt real”
17 anys, Gualba
“El que més em va impressionar van ser els deportats, que en algun acte d’homenatge s’havien vestit amb el pijama de ratlles. No sé com aquesta gent, després del que va passar, encara n’és capaç; i a més, sempre tenien un somriure al rostre. Al camp hi havia una sala amb tots els noms dels que hi havien mort però la llista s’aturava a partir del número 42; una placa negra servia de memorial per la gent que no van registrar. Després d’aquest viatge, estic molt més conscienciada i sensible amb aquest tema; abans havia vist pel·lícules i documentals però ara ho sento molt real.”

Aïda Castro: “He tornat amb més ganes d’ajudar la gent”
16 anys, Sant Celoni
“Un dels deportats ens va donar la mà i ens va transmetre un sentiment que ningú ens havia transmès mai; ens vam emocionar molt i ens vam posar a plorar. Parlar amb els deportats va ser molt impactant i ens sobtava la manera com fins i tot feien broma sobre el que van viure; tot i així, no podien evitar plorar. He tornat del viatge amb una altra perspectiva de la vida: tinc més ganes d’ajudar la gent. M’encantaria col·laborar amb Amical Mauthausen perquè quan aquests deportats no hi siguin, les seves vivències es puguin seguir explicant. Si no hi ha testimonis, tot això es perdrà.”

Estel Cruells: “Veig els nostres problemes d’una altra manera”
16 anys, Sant Celoni
“Cristóbal Soriano, un dels deportats, ens va explicar que quan els castigaven els fuetejaven i els feien comptar fins a 25 en alemany i, si s’equivocaven o es queixaven, havien de tornar a començar; deia que se sabia els números en alemany millor que el seu nom. Ha estat un viatge en què tot el que veus et fa reflexionar i demanar-te ‘per què?’ Però al final t’adones que no podrem comprendre-ho mai. Abans del viatge veia molt llunyans l’holocaust i el nazisme i no em pensava que m’afectés tant. Quan vaig tornar, amics i familiars m’explicaven problemes que tenien i pensava que com podia ser que es preocupessin d’aquelles coses. Ara veig les coses i els nostres problemes d’una altra manera.”

Rubén Pulido: “Allà sents més el perill que es torni a repetir”
17 anys, Sant Celoni
“Al camp de Mauthausen hi ha una estàtua d’un home, on sempre hi posen flors. Ens van explicar que era un militar rus que es va encarar amb un soldat de les SS i, com a càstig, el van treure a la plaça central on passaven llista, el van despullar, i li van tirar aigua freda per sobre, tot i que estaven a no sé quants graus sota zero. L’home va morir allà mateix, dret, de congelació, i aquella estàtua el recorda i l’homenatja. Em va cridar moltíssim l’atenció. També em van impressionar molt les condicions en què vivien aquella gent: en aquells barracons, que eren molt grans però en què no hi havia cap tipus de separació. Vivien com animals, pràcticament amuntegats. Era horrible. Tot i que sabia què anava a veure, quan veus en primera persona aquestes coses o te les explica algú que les ha viscut, et dóna una altra perspectiva. Ho sents molt més proper i sents més el perill que es torni a repetir.
Quan vas allà i ho experimentes és molt més dur del que t’imaginaves.”

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fer un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per a fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.